Concha Velasco: “No he sigut noia Almodóvar, però sí noia Berlanga”

BarcelonaFa molts anys que, cada cop que s'anuncia una gira dels Rolling Stones, tothom s'afanya a dir que “podria ser l'última”. Ells ho saben i quan els hi pregunten sempre callen. Però Concha Velasco (Valladolid, 1939), que comparteix generació amb Jagger i Richards, prefereix deixar les coses clares: “No us podeu perdre la meva funció perquè potser és l'última que faig”, ha comentat aquest dilluns en la presentació de La habitación de María, que es representarà al Teatre Goya del 18 al 30 de maig. L'actriu ha passat una època difícil. Abans de la pandèmia va caure i es va trencar la cama i el braç, després va passar el covid i ara camina amb dificultats, així que de vegades fa servir una cadira de rodes. A més, li acaben de posar la segona vacuna i li costa moure el braç esquerre. “Però jo estic molt bé –insisteix ella–. Si dic que potser és l'última és perquè algun dia hauré de plegar”.

El text de La habitación de María s'adapta a les seves circumstàncies: és la història d'una escriptora agorafòbica que fa 43 anys que no surt de casa i viu prostrada en la cadira. L'autor és el fill de l'actriu, Manuel Martínez Velasco, que ja va escriure per a la seva mare El funeral. “Té la mala sort de dir-se Velasco i la gent es pensa que faig les obres perquè és fill meu, però en realitat és un gran escriptor –diu l'actriu–. I La habitación de María, una de les obres més boniques de la meva carrera. Està basada en una persona real, la dona agorafòbica d'un senyor que vam conèixer el meu fill i jo i que ens va explicar la seva història”.

No es parla dels companys

Després d'una obra autoreflexiva com El funeral, ara tocava mirar cap a fora. “Aquesta funció no té res meu, perquè això de quedar-me a casa... Jo mai!”, proclama. En el que sí que s'identifica amb la protagonista és en la voracitat lectora. “Jo he llegit molt. Sempre s'ha parlat de mi com la de la Chica ye-ye, una actriu bleda, però jo soc més que això. I potser soc l'actriu espanyola amb millor carrera, perquè m'han donat tots els premis”. També reivindica la seva “faceta política”, sobretot el suport a la llei del matrimoni homosexual. “Ens van dir de tot, però Pedro Zerolo i servidora vam aconseguir que aprovessin la llei”, diu orgullosa. Però es nega a comentar el discurs negacionista de Victoria Abril. “Sé el que ha passat i la conec. Va debutar amb mi als 14 anys. Però m'esteu entrevistant a mi, així que parlaré de mi, no dels companys. Només, si voleu, de Josep Maria Pou i Pilar Bardem. Però si a algú se li acut dir res dolent sobre ells, li fotré un bolet”. Tampoc li fa res parlar de Luis García Berlanga, de qui enguany se celebra el centenari, i a qui va “perseguir” per treballar-hi però li deia que ella no era “prou monstre”, que li agradaven les persones més lletges. “Però em vaig fer amic de la seva dona, la María Jesús, que em va dir que anés al càsting de París-Tombuctú amb el pubis tenyit de fúcsia. Un cop allà em vaig despullar i em va donar el paper. Així que no he sigut noia Almodóvar, però sí noia Berlanga”.