Ball de màscares i cadires amb Joan Garriga al Cruïlla XXS

Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic

Poble Espanyol. Cruïlla XXS. 29 de juliol

En el temps del covid qualsevol gest és una qüestió moral. Ho és, per exemple, la mascareta ben posada i el gel fregant les mans abans que una persona t’acompanyi fins a la cadira que tens assignada a la plaça Major del Poble Espanyol. La bona predisposició del públic davant els requeriments de l’organització de concerts com els del Cruïlla XXS denota el triomf d’una moral solidària; fins i tot els que per edat podrien sentir-se immortals combreguen amb la disciplina pandèmica. I no és fàcil, perquè la música en directe viu també dels imprevistos, de la rauxa sense patró i del contacte físic. Ni la innocència del ball del fanalet està permesa en aquest estiu víric.

Aquest entorn de normes i seients numerats no era el millor escenari perquè Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic estrenés a Barcelona les cançons de disc El ball i el plany, però l’acordionista del Vallès, heroi de Dusminguet i La Troba Kung-Fú, és gat vell i va saber vestir de taverna un concert de festa major. Per començar, amb el format: Garriga, el guitarrista Madjid Fahem, el baixista Marià Roch i, òbviament, el bateria Rambo Batista asseguts, com si fos nit de vetlla més que de revetlla. Després, amb la tria del repertori, que va engegar a poc a poc, amb l’havanera mexicana Nocturn i una Fa bon temps que camina amb un ritme ferroviari, de tren de Rodalies sense pressa. A Colors, el corrido que la guitarra de Madjid connecta amb el jazz manuoche de Django Reinhardt, van prémer l’accelerador, però es mantenia l’acord i tothom continuava assegut, a l’escenari i a la plaça. El to d’Ai, on va l’à, una de les grans cançons d’El ball i el plany, reforçava el caràcter recollit... però com l’escorpí de la faula, Garriga no pot lluitar contra la seva naturalesa i va convidar el guitarrista Muchacho Serviole a sumar-se a la festa rumbera de Les mil i una rumbes (de la Troba Kung-Fú), La rumba (del Mariatxi Galàctic) i El son (de Dusminguet).

El públic picava de mans i es movia sense aixecar el cul de la cadira, tot era contenció. Garriga ho va descriure com el ball de la màscara i la cadira. "Cuidem-nos, que si no això durarà molt poc i serà pitjor", va advertir acceptant que és millor el format pandèmic que l’absència de concerts. A poc a poc, amb prudència i mirant de reüll què feia el del costat, alguns espectadors van aixecar-se per ballar sense moure els peus de lloc ni agafar la parella mentre els músics apujaven el ritme lligant Això és tot i Mariatxis trance amb Petit rumbero i omplint la nit amb el color de la rúmbia de Cariñosa.

Els quatre músics, còmplices de llarg recorregut i avesats en mil músiques, van transcendir el format pandèmic fent fluir peces noves com Leila i d’altres d’aventures anteriors com Flor de primavera. "Això és al Poble Espanyol? I on és la mesquita? O el minaret almenys", va dir Garriga abans de cantar la rumba-raï Leila i posant en evidència el relat cultural d’un espai on sí que hi ha una església cristiana. I en el tram final d’una actuació de grans cançons inserides en la lògica mutant d’un gran concert, Garriga va situar en el lloc més noble Ballem, la composició definitiva d’El ball i el plany. "Ballem a la vida, encara que trista. Ballem fora via", diu la cançó en un vers efectivament amarat de tristesa perquè ara com ara amb prou feines podem ballar fora cadira i llestos. De fet, gairebé tothom dret però a tocar de la cadira, es va ballar el bis, amb El setè cel galàctic de Sisa tocat pel dub jamaicà i col·locat al mig de Volant: "Volant he vist que eren mentida les lleis dels homes, eh, Marchena", va cantar Garriga en un altre gest moral, en aquest cas per recordar el jutge que va condemnar els líders independentistes.