Gol olímpic de Zoo a l’Estadi Lluís Companys
BarcelonaÉs indubtable que hi havia ganes de Zoo. El grup valencià va ser el primer que va exhaurir les entrades per a un concert al cicle Cruïlla XXS i, a més, a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, un recinte amb un aforament pandèmic de 3.000 persones, tothom emmascarat i amb seient assignat, com mana el Procicat. Quin és el sostre de Zoo? Les circumstàncies pandèmiques no permeten treure’n cap conclusió definitiva, però és evident que el poder de convocatòria és tan sòlid com a la gira del disc Raval (2017), que van tancar el 2019 al Sant Jordi Club, i segurament més i tot, atesa la repercussió de l’àlbum Llepolies, publicat al març, i, sobretot, una agenda de concerts ben atapeïda. De ganes n’hi havia, i es van traduir automàticament en ambient festiu a l’Olímpic, d’acord amb l’hedonisme de les cançons noves, però també perquè hi ha com una mena de descompressió general que convida a la celebració.
El públic, que havia pagat entre 22 i 27,50 euros, va esclatar en una ovació quan els músics van fer via cap a l’escenari, situat davant de la tribuna de l’estadi. De seguida, una cridòria alliberadora quan el grup va engegar la maquinària amb Avant, un dels temes de Llepolies que ja han esdevingut himnes i que mostren uns Zoo encara arrelats en el hip-hop però amb el vocalista Panxo mirant més de cantar que de rapejar. Òbviament, el públic ja estava dret, i que la segona cançó del vespre fos la més jamaicana, Tir al ninot, no va fer que la gent s’assegués. Al contrari: tot era ballar i cantar ben amunt la tornada “Fills del caos i la locura / filles de les males herbes”. Per acabar-ho d’adobar, van seguir amb la incisiva rumba cumbiera La del futbol i dues repesques del disc Tempestes vénen del sud (2014): Vull i el bombo profund de Faena. Impecable inici de concert, amb el públic decidint que allò no seria un estadi sinó una pista de ball. “Ai, mare”, va dir Panxo recuperant l’alè. Vist el panorama, va recordar que estem en una pandèmia i que quan la gent s’aixequi és “important quedar-se al lloc” i mantenir les bombolles. Prou cas li va fer el públic, dret durant la majoria del concert però mirant de no moure’s gaire del lloc assignat.
Un material imparable
La mateixa dinàmica de l’actuació va facilitar alguns moments de calma, com el dub amb saxo i trompeta de l’inici d’El cap per avall i la pausa que dona la flauta a Sereno, però aquests Zoo tiren pel dret. Segurament no tens alternativa quan disposes d’un material tan lúdic, tan fresc i tan engrescador com la cançó Llepolies, una valencianíssima apologia del pecat, i a sobre l’enllaces amb el breakbeat bastard d’Esbarzers. I encara guardes per al final trumfos com Estiu (l’Olímpic convertit en karaoke), Ventiladors i la imparable Tobogan, una de les revelacions del repertori nou i carn de rave de festa major.
Tot plegat durant una hora i mitja i amb una posada en escena austera, amb l’únic reclam gràfic de la imatge d’un tobogan al fons de l’escenari. “Molt fort. Això d’avui és molt fort”, havia dit Panxo a mig concert. Efectivament, molt fort. Com un gol olímpic.