Diàlegs amb mascareta al Palau

Carles Marigó

Palau de la Música. 7 de juliol del 2020

Pot estar tranquil·la la consellera Vergés: el Palau de la Música fa els deures i els assistents als estimulants concerts d’estiu també. Les distàncies es mantenen i tothom –tothom– du mascareta dins i fora de la sala de concerts. Si més no, al recital amb què arrencava la vuitena edició del Bachcelona amb la presència d’un jove pianista senzillament extraordinari: Carles Marigó.

Obert a disciplines tan diverses com la improvisació i la música moderna i contemporània, Marigó va oferir un recital de piano ben dissenyat i encara més ben interpretat, amb Bach com a centre neuràlgic però en diàleg obert amb dos Mendelssohn (Fanny i Felix) i amb l’estrena absoluta del Fantasiestück 3 de Joan Magrané, a més de dues improvisacions del mateix Marigó.

Marigó s’asseu al piano, es concentra i arrenca amb una exhibició de plasticitat i ductilitat senzillament envejables. Pulsació sinuosa quan convé, d’àmplia volada quan cal, ús magistral del pedal, virtuosisme gens gratuït ni exhibicionista i amb interpretacions d’obres que fa seves, oferint un Bach que potser sona poc barroc (l’opció del piano en lloc del clavicèmbal hi condiciona) però sí molt contemporani i, quan cal, com a antecessor directe del pianisme romàntic. Per això les peces dels germans Mendelssohn –sobretot els preludis i les fugues de Felix– no desentonaven, ans al contrari, en un recital de contrastos i seguit per un públic molt silenciós, que no va tossir (efectes de l’emmascarament?) i que va acabar dret, ovacionant el jove músic. Sens dubte, som davant un nom molt important del pianisme contemporani. Caldrà seguir i estar atents a la carrera de Marigó.

Consellera Vergés: confini i sancioni les terrasses cerveseres que no respecten les distàncies de seguretat. Però permeti que continuem assistint a escoltar música en directe. Almenys al Palau de la Música: saben fer bé les coses i ens hi sentim com a casa.