Compte, humor perillós!

El mes de novembre passat, el Guille Martínez-Vela i jo vam haver d’anar a declarar davant d’una jutge. Ell com a director d’ El Jueves i jo com a subdirector i autor d’un acudit en format de falsa notícia que portava per títol “La presència contínua d’antidisturbis exhaureix les reserves de cocaïna de Barcelona”. Vam publicar-lo el dimecres 4 d’octubre i alguns sindicats policials es van molestar. Potser ho van confondre amb una notícia real i es van posar nerviosos. No ho sé pas. La qüestió és que van pressionar la Policia Nacional fins que ens va denunciar per injúries i possibles delictes d’odi. A finals de novembre ens van notificar que la mateixa Advocacia de l’Estat havia decidit representar el ministeri de l’Interior en aquesta instrucció judicial. Poca broma.

Com que a Catalunya patim una sobredosi severa de dies històrics, permeteu-me que us posi en context per no despistar ningú. El diumenge anterior a la publicació de l’acudit s’havia celebrat a Catalunya un referèndum sobre la independència i els agents de les forces de l’ordre, alguns arribats de tot l’estat espanyol a bord d’un imponent vaixell amb un dibuix del Piuet, es van dedicar a repartir llenya a la gent congriada als col·legis electorals. Tot i la dura jornada laboral, van tenir temps de passejar-se per internet, trobar la nostra broma i, a més, indignar-se. Menys d’un mes després ja ens havien citat per declarar i ara el Guille i jo esperem que la jutge resolgui si arxiva el cas o anem a judici.

Però imagino que la decisió no tardarà gaire, perquè cap dels dos militem al Partit Popular, ni formem part de la Casa del Rei, ni mostrem filiacions ultradretanes evidents: els tres principals motius que, sembla, alenteixen els processos judicials fins a límits exasperants.

Contràriament al que sembla, últimament la policia es deu avorrir bastant perquè hi ha trobat gust, a la cosa aquesta de l’humor. A part de nosaltres, també han denunciat l’humorista Eduard Biosca per una conya que un dels seus personatges, el barroer senyor Bohigas, va improvisar durant el Versió RAC1. Com bé deveu saber, els agents instal·lats al famós Piuet van patir tota mena de calamitats durant l’estada a Barcelona, entre les quals la d’haver de compartir habitació amb una munió de rates. En el decurs del programa, algú va apuntar que els rosegadors havien pujat de grumets al vaixell des del port de la capital catalana, dada que Bohigas va desmentir: “Les 10.000 primeres rates les van portar des de Madrid”. Evidentment, es tractava d’una broma. ¿Com voleu que portin 10.000 rates en vaixell des de Madrid si a Madrid no hi ha mar ni tampoc cap riu que meni fins a Barcelona?

Aquests dies hem sabut que al club dels imputats s’hi suma també l’humorista Toni Albà perquè havia dit “francocaïnòman” Rajoy, un senyor president que recentment va afirmar en públic que no entenia que es canviessin els noms dels carrers batejats en honor d’il·lustres figures del franquisme. En tot cas, benvingut, Toni. I molta sort.

Les denúncies per delictes d’injúries i delictes d’odi (sembla que tots dos delictes van sempre en parella, com els guàrdies civils) són una constant a Catalunya arran del Procés, i no només entre el gremi dels humoristes. En un article d’El Mundo del 23 d’octubre passat, el periodista Fernando Lázaro en comptava més de 150. Els afectats per aquests suposats delictes no són tan sols policies nacionals i guàrdies civils, sinó també funcionaris, jutges i polítics del PSC, el PP i Ciutadans. Segons Lázaro, doncs, casualment els únics que injurien i promouen l’odi són els independentistes. I també segons els jutges, perquè d’un temps ençà sembla que les úniques persones que trepitgen els tribunals són les que resulten incòmodes per a la ideologia de la formació que governa a l’estat espanyol.

Aquest biaix no és casual i forma part d’una estratègia d’intimidació i de censura que el PP, saltant-se a la torera la separació de poders, va iniciar quan l’onada del 15-M els va foragitar d’ajuntaments on feia anys que estaven enquistats, com ara el valencià i el madrileny. Com era previsible, no s’ho van prendre gaire bé i va començar la guerra bruta. Pocs dies després de la victòria d’Ahora Madrid, el conseller Guillermo Zapata va ser denunciat per uns suposats acudits sobre l’atemptat d’ETA que va deixar sense cames Irene Villa. Els acudits els havia publicat a Twitter feia anys i entre cometes, emmarcats en una reflexió sobre l’humor negre i avisant abans que compartint-los no buscava cap efecte ni còmic ni còmplice amb la parròquia. No va servir de res. Per evitar l’escàndol, Zapata va ser apartat de les primeres files de l’Ajuntament de Madrid. I tot per unes paraules que, tot i que sembli una excusa suada, s’havien tret efectivament de context.

Imagineu que sou mestres d’història i que, en una classe sobre el franquisme, reciteu amb finalitats didàctiques el Cara al sol. Imagineu a continuació que algú grava el moment exacte en què pronuncieu l’himne feixista, ho descontextualitza i us denuncien per enaltiment del franquisme. Fa por, oi? Doncs no en tingueu tanta. A l’estat espanyol no es denuncia ningú per enaltiment del franquisme. En canvi, sí que et poden denunciar per representar una obra de titelles i que un d’aquests mostri un cartell on es llegeixi “Gora Alka-ETA”. Això és el que va passar als dos integrants de la companyia Títeres desde Abajo, que van ser acusats d’enaltiment del terrorisme i enviats a presó incondicional per una representació humorística que versava, irònicament, sobre la repressió policial. L’obra ja s’havia representat anteriorment, però mai com a part del programa de Carnaval de l’ajuntament de Manuela Carmena.

¿Què tenen en comú els dos casos a banda de l’element humorístic i del vincle més o menys directe amb el govern municipal d’Ahora Madrid? Doncs que tant Zapata com Títeres desde Abajo van ser, finalment, declarats innocents. Del mal tràngol no se n’oblidaran fàcilment. Ni tampoc de l’avís per a navegants: vigileu amb qui jugueu.

Només volen atemorir

Potser peco d’optimista però penso que, igual que ells, el Guille, l’Eduard, el Toni i jo mateix sortirem exculpats d’aquest disbarat. Només volen atemorir-nos. A nosaltres i a vosaltres. Només. Però no ho permetrem. A diferència dels rapers Valtonyc i Pablo Hasél, la tuitaire Casandra Vera i el músic César Strawberry, condemnats per delictes semblants als nostres, nosaltres ens podem escudar en l’humor i en el tot-era-una-broma. Sembla que avui en dia només l’humor ens farà lliures, i fins i tot això pretenen robar-nos per mitjà d’una intimidació sistemàtica que persegueix l’autocensura.

Per acabar, i recuperant el tema dels delictes d’odi, pretesament creats per defensar col·lectius en risc d’exclusió com les minories ètniques, religioses i sexuals, m’agradaria explicar que recentment el ministre Zoido es va vantar d’haver detingut un tuitare que s’havia mofat de la mort del fiscal Maza. L’activista Miriam Hatibi li va respondre que ella rebia centenars d’insults i amenaces de mort per la seva condició de dona i musulmana. Tot i això, sempre que els ha intentat denunciar la policia se l’ha treta de sobre assegurant que l’anonimat d’internet feia que la cerca d’aquests usuaris fos gairebé impossible. ¿Què haurien de fer aquests subjectes per captar l’atenció dels jutges? ¿Potser fer les amenaces de mort en forma d’acudit, atès l’interès que l’humor desperta últimament als tribunals?

Probablement no. Probablement l’humor no tingui res a veure amb tot això, sinó que es tracti d’amenaçar la persona adequada o no.