Companyies de teatre històriques: fi de cicle?

BarcelonaLa companyia de teatre de gest Vol-Ras anuncia el seu comiat dels escenaris després de 35 anys. I no ho fa per voluntat pròpia, ni perquè els toqui la jubilació. “La nostra vida és actuar als escenaris -afirma Joan Segalés, fundador i una de les dues ànimes actuals del grup-. Però hem anat veient penosament i amb neguit com en els últims anys els circuits de tot Espanya s’anaven destrossant i ens costava molt fer gira, a mesura que els ajuntaments i comunitats autònomes retallaven la contractació de bolos. I que ens hagin denegat la subvenció de la Generalitat ha sigut el cop de gràcia”, resumeix.

Vol-Ras farà al llarg d’aquest any una gira de comiat amb l’espectacle Da Capo. Però el seu adéu va més enllà d’una curiositat històrica: és l’evidència dels efectes de la crisi i l’IVA cultural sobre les companyies i, alhora, posa sobre la taula un canvi d’etapa generacional i artística. Ho diu el director d’una altra companyia històrica, Joan Font, que milita a Comediants des del 1971: “Estem al final d’un cicle. Hi ha un canvi de model evident, no només pel format d’espectacles, també de funcionament de l’engranatge, de relació amb l’administració, de valoració de la cultura, que sembla que molesta”, diu un dels artistes que va viure l’esclat del teatre independent dels 70, dels quals han sobreviscut grans referents com Dagoll Dagom, La Fura dels Baus, La Cubana, Tricicle, etc. “Vam inventar una manera de treballar molt pròpia d’aquí -defensa-. Si se’n va Vol-Ras, se’n va una manera de veure el món”.

Els estralls de la crisi

La destrucció dels circuits i la sensació d’anar marxa enrere

Què ha “empès” Vol-Ras a prendre a contracor la decisió de plegar? “La sensació d’haver de tornar a començar era molt bèstia”, explica Segalés. I una companyia amb aquesta trajectòria tant necessita poder mantenir una estructura (eren 5 persones) com garantir un llistó artístic i unes certes condicions laborals. “Quan tens 20 anys passar la gorra et pot fer fins i tot il·lusió, però amb 60 no”, il·lustra el director de Dagoll Dagom, Joan Lluís Bozzo. “No tens ni l’energia ni la inconsciència, que és la que et porta a fer grans aventures”, reconeix Segalés.

La precarietat ha afectat també els històrics i ha demostrat que “no s’ha solidificat el fet que la cultura estigui a prop de la gent, que sigui un hàbit”, opina Segalés. “Durant els anys de flors i violes s’ha programat perquè hi havia diners, no perquè interessés el teatre. I quan han desaparegut els diners, la cultura popular ha desaparegut -denuncia-. Ara el que sosté les arts escèniques és una burgesia amb una capacitat econòmica mitjana-alta. I la cultura no s’hauria de consumir, s’ha de viure com un fet pròxim. L’aburgesament del teatre ens ha fet mal, a un sector: la majoria de festivals d’avui són cultura per a uns quants”.

“Nosaltres hem afrontat la crisi amb espectacles, Cop de Rock, La família irreal, la reposició de Mar i cel. Ens hem buscat la vida aliant-nos amb altra gent com Minoria Absoluta i el Club Super3. I ens hem diversificat: participem a l’Escola Eòlia, fem televisió i fa dues dècades vam apostar per cogestionar dos teatres, de manera que tenim un lloc on actuar”, explica Bozzo, que critica la “combinació mortífera” del 21% d’IVA. Aquesta mesura també ha afectat els seus socis al Poliorama i el Victòria, el Tricicle. Fins i tot ells han reduït a dies puntuals les seves gires i sobretot han patit la caiguda de gires de la seva segona companyia, Clownic. Tot i això, “com més potent és la marca, menys et ressents de la crisi”, admet Carles Sans.

Falta de reconeixement

L’obsessió per arribar a nous públics, una necessitat i un retret

Les companyies històriques són filles d’un context polític, social i artístic concret: “Hi havia un teatre molt comercial, de varietats, molt influït per Madrid, i un teatre molt culte i exigent”, explica Sans. I amb la construcció de la democràcia van emergir tant el talent artístic latent que s’emmirallava en Europa i era l’enveja a Espanya -Bozzo diu que era “com si ens haguessin estat collant durant molt temps i de cop ens deixessin anar: va ser un brollador”- com també l’interès institucional i popular pel teatre. Aquesta és una de les característiques que comparteixen les companyies vives: fan teatre pensant en el públic.

La professionalització dels històrics i els passos cap al gran públic van ser, a vegades, traumàtics. “Quan vam sortir a l’ Un, dos, tres... vam ser atacats pel moviment cultural al qual suposadament pertanyíem. Vam passar de ser una companyia d’humor intel·ligent a una companyia comercial”, recorda Sans. Alguna d’aquelles reticències encara queden, afirma: “Falta una atenció més carinyosa i un reconeixement a companyies que han sigut un pilar de la cultura catalana”. “Representem un ventall artístic molt ampli. I molts vam crear un estil propi, reconegut a nivell internacional. Això s’ha reivindicat poc i se n’ha d’estar orgullós com a país”, diu Font.

Bozzo va pel mateix camí: “Les companyies dels 70 que han sobreviscut són les que van aprendre a administrar-se. Si només depens d’ajuts, vas de corcoll, perquè les administracions funcionen amb uns patrons i els seus responsables fluctuen. Has de tenir públic”, diu. Joan Font, però, considera que si l’administració “no es fa coresponsable de la cultura i tot ha de ser rendible, és impossible el joc, el risc, un teatre més especial i menys mediàtic”. “Sense el suport institucional no existirien ni el Cirque du Soleil ni Pina Bausch”, diu.

És possible el relleu?

Un llegat incalculable que és difícil de deixar en herència

Si bé la majoria de companyies supervivents dels 70 segueixen creativament actives, i ho estaran a mitjà termini, sí que moltes es plantegen la recta final de la seva trajectòria. El Tricicle tancarà amb Bits les obres de nova creació i farà un recull de grans èxits. “Si es pot dir així, som una marca i això costa molt d’aconseguir. És veritat que seria una pena que morís quan pleguem. Però de moment segur que continuarem fent moltes coses sota aquest nom”, diu Carles Sans. Dagoll Dagom té corda per dies, tot i que Miquel Periel, un dels tres directors, valora jubilar-se. “Dagoll Dagom està associat als nostres noms, és molt difícil de transmetre aquest patrimoni. Qui el pagaria?”, pregunta Bozzo. “Tenim una d’aquelles herències que són més una putada. Ens agradaria que la nostra experiència servís, però és difícil trobar relleu per a una història que està en un moment de dificultat a tots els nivells -diu Joan Font-. Mantenir tota aquesta infraestructura té un cost, però ho fem perquè és la nostra història. Per voler això has d’estar tan boig com nosaltres!”

Vol-Ras ha intentat els últims deu anys aliar-se amb gent jove per retroalimentar-se. “No ha funcionat. Sempre han prioritzat l’economia per davant del teatre i han demanat tenir un sou per començar”, explica Segalés. Ells transmetran el seu llegat per via directa, amb classes, xerrades i dirigint altres companyies. L’arxiu i el material pot acabar al Museu de les Arts Escèniques. “I els records no els oblidarem mai”, diu Segalés, amb un discurs que barreja “tristesa, ràbia i sentiments fantàstics”. Tots coincideixen que el canvi de cicle portarà coses noves i bones, però també que les companyies joves d’avui -que, com els va passar a ells amb la Transició, estan naixent en moments polítics convulsos- ho tindran més difícil per poder viure del teatre.