Un còmic d’‘Homenatge a Catalunya’, amb l’ARA

BarcelonaHomenatge a Catalunya és el relat personal de George Orwell (1903-1950) sobre la Guerra Civil Espanyola, publicat l’any 1938. L’escriptor anglès hi explica les seves vivències a Catalunya entre els anys 1936 i 1937. Relata com, arribant a Barcelona amb la idea de publicar articles periodístics, s’uneix seguint les seves conviccions antifeixistes a la milícia del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i viu, a part de la guerra al front d’Aragó amb el bàndol republicà, la lluita interna entre el comunisme llibertari del POUM i el comunisme ortodox del PSUC. Va viure, doncs, dues guerres en una. I les va perdre totes dues. Si havia entrat al país fent-se passar per proletari, en va sortir -perseguit- havent de fer-se passar per burgès benestant.

L’ Homenatge a Catalunya que ara publica Rosa dels Vents en una interessant versió en còmic a càrrec d’Andrea Lucio (il·lustracions) i Jordi de Miguel Capell (guió), traduïda per Jordi Ainaud, no és una simple rèplica lineal del llibre, sinó un viatge a la memòria de la gènesi de l’obra. Per reconstruir les circumstàncies en què Orwell va escriure Homenatge a Catalunya, els autors introdueixen els comentaris de Richard Blair (fill de l’escriptor), de l’estudiós Miquel Berga, de l’historiador Fernando Casal i del periodista Víctor Pardo, de manera que juguen amb dos plans temporals i dues mirades: del llibre i del present. Aquesta versió en còmic és la que es podrà adquirir amb el diari ARA el cap de setmana que ve als quioscos per 19,90 euros.

Com apunta Richard Blair al llibre, la lectura d’ Homenatge a Catalunya és una mena de déjà-vu premonitori: creu que l’adveniment del feixisme que va intuir Orwell està tornant a passar. El llibre convida a tornar als escenaris orwellians -al front d’Aragó, a les Rambles- per veure com han canviat (però no necessàriament cap a gaire millor).

I malgrat tot el que va viure a Catalunya, l’idealista Orwell escrivia: “Aquesta guerra, en què vaig tenir un paper tan ínfim, m’ha deixat sobretot mals records, i tanmateix no me l’hauria volguda perdre. Quan has pogut contemplar un desastre com aquest -i la guerra d’Espanya, acabi com acabi, haurà estat un desastre espantós, amb independència del carnatge i del sofriment físic-, no necessàriament has de caure en la desil·lusió i en el cinisme. És ben curiós, però tot el que hi he viscut no m’ha fet perdre la fe en la decència de les persones, sinó que me l’ha reforçada”.