Barcelona acomiada Montserrat Caballé amb un gran rèquiem
La catedral acull una missa i concert d’homenatge a una de les veus més inoblidables de la història de l’òpera
BarcelonaL’última secció del 'Rèquiem' de Verdi és un viatge corprenedor al dia del judici final. La veu soprano, que ha anat guanyant protagonisme al llarg de l’hora llarga de la peça –estrenada el 1874 a Milà– demana ser alliberada de “la mort eterna” quan arribi aquella jornada terrible. “Allibera’m –insisteix al final, en to de súplica que el cor fa ressonar conciliadorament– quan el cel baixi a la terra i vinguis a jutjar el món amb foc”.
La família de Montserrat Caballé va voler acomiadar la diva amb un acte fastuós i solemne a la catedral de Barcelona que 600 ciutadans afortunats van poder seguir en directe des de la seu –les invitacions s’havien exhaurit en tres hores–, però també des de la platea del Liceu en la retransmissió televisiva. La cerimònia va començar amb puntualitat a la una del migdia. Una hora abans, amb els carrers encara mullats per l’últim xàfec i amb l’amenaça de més pluja planant en forma de núvols densos, els seguidors de Caballé feien cua per accedir al recinte. “No he sentit ningú mai cantar tan meravellosament com ella –explicava la Maria Àngels, veïna de Sants de 74 anys–. El cap de setmana que va morir ja vaig signar el llibre de condolences del Liceu”. “Avui soc a la catedral i dilluns aniré a l’homenatge que li fan al Palau”, declarava en Josep, veí de Sabadell. Demà, només dos dies després del gran comiat a la catedral, el Palau de la Música dedicarà la tarda a Caballé amb una sessió d’enregistraments sonors conduïda per Víctor García de Gomar, on es repassaran algunes de les millors interpretacions de la soprano, i la projecció del documental 'Caballé, más allá de la música'.
Una veu que representa un país
A pocs metres de la cua d’accés hi havia algun venedor de paraigües esporàdic i una dona amb un vestit amb desenes de roses de tela escampades. Preparava un petit número musical que no va ser rebut amb gaire entusiasme pels seguidors de la diva. N’hi havia que venien mudats amb la solemnitat conservadora habitual, d’altres que s’havien arreglat una mica més que un dia feiner i, finalment, un tercer grup que es disposaven a seguir el rèquiem per l’etern descans de Montserrat Caballé amb la roba de cada dia, fins i tot amb xiruques i xandall en algun cas puntual. A l’interior del recinte, que s’anava omplint a bon ritme –amb un dispositiu de seguretat notable–, les autoritats ocupaven la tribuna a la dreta de l’escenari: havien vingut el ministre de Cultura, José Guirao, i la ministra de Política Territorial, Meritxell Batet; també la consellera de Cultura de la Generalitat, Laura Borràs; el tercer tinent d’alcalde de la ciutat de Barcelona, Jaume Asens, i el president de la Fundació Gran Teatre del Liceu, Salvador Alemany, que va aprofitar l’ocasió per anunciar un nou homenatge a la primavera. A l’esquerra de l’escenari hi havia, compungida, la família de Caballé: el marit, Bernabé Martí, i els dos fills, Montse –visiblement afectada– i Bernabé. També el germà i representant de la soprano, Carlos Caballé.
Els músics posaven a punt els instruments per última vegada. La missa estava a punt de començar. Un fragment majestuós de l’'Adagio' de Samuel Barber va acompanyar l’entrada del cardenal Joan Josep Omella des de la sagristia fins a l’altar. “Ens apleguem avui en aquesta catedral de Barcelona per acomiadar la nostra germana Montserrat Caballé, que va ser cridada pel senyor el passat 6 d’octubre”: amb aquestes paraules va començar Omella. “Feu arribar la nostra germana al vostre paradís”, va demanar poc abans de passar al castellà: “Caballé ha sigut una de les artistes més rellevants de l’òpera mundial, una ambaixadora de la nostra terra i del nostre país en qualsevol racó on s’ha pogut escoltar la seva veu. Era una dona prudent i amable, d’actituds conciliadores, dispensant el seu somriure i el seu saber estar arreu on anava”.
Omella va recordar com, nascuda “en una família humil”, Caballé va arribar “amb perseverança al cim de la fama gràcies al seu art”. Va mencionar interpretacions memorables a la Sagrada Família i a Santa Maria del Mar. “La recordem també entre llàgrimes el dia que va cremar el Liceu –va afegir–. La portem al cor en molts moments en què el seu cant ens va omplir l’ànima de bellesa i art”.
El prec final del cardenal, abans de donar pas a la interpretació del 'Rèquiem' de Verdi, va ser el retrobament “per gaudir de nou” de la “veu d’àngel” de Caballé. La família de la soprano havia escollit el rèquiem més operístic –també un dels més populars– per al gran comiat que va dirigir Josep Pons. Al seu davant hi tenia l’Orquestra Simfònica i el Cor del Liceu, que faria tremolar les parets del temple amb la fúria del 'Dies irae', però també la Polifònica de Puig-Reig i les quatre veus privilegiades de la soprano Ainhoa Arteta, la mezzosoprano Anna Larsson, el baix Aleksander Vinogradov i el tenor Nikolai Schukoff. Verdi va escriure el seu rèquiem com a homenatge a l’escriptor Alessandro Manzoni, autor d’'Els promesos', trencant un silenci de tres anys: des d’'Aida' (1871) no havia estrenat res.
Pons va escurçar una vintena de minuts l’original de Verdi, començant amb el 'Requiem' i 'Dies irae' però deixant fora l’'Offertorium', el 'Sanctus' i l’'Agnus Dei' per abordar, això sí, les dues seccions finals, les més colpidores. A 'Lux aeterna', les veus de Larsson, Vinogradov i Schukoff van reclamar un lloc “entre els sants” i “que la llum eterna” il·luminés, gràcies a la misericòrdia del senyor, l’ànima del difunt. A 'Libera me', finalment, Arteta va suplicar amb les inflexions virtuoses de la seva gola privilegiada fer-se un lloc al cel el dia del judici final. No era una petició personal, sinó per a la desapareguda Montserrat Caballé, que la ciutat va acomiadar ahir amb un homenatge de luxe i ambiciós. A la seva alçada.