La comèdia triomfa a Sant Sebastià
James Franco s’endú la Concha d’Or amb ‘The disaster artist’, sobre el rodatge de ‘The room’
Enviat Especial A / Sant SebastiàTrencant la convenció no escrita més arrelada dels festivals de cinema, una comèdia va triomfar ahir a Sant Sebastià i es va emportar la Concha d’Or. Una comèdia estupenda, a més: The disaster artist, de James Franco, és el títol en competició que va provocar més rialles -això ho tenia fàcil-, però també el que va rebre l’ovació més entusiasta. La pel·lícula de Franco recrea el rodatge de The room, un despropòsit en forma de pel·lícula que va perpetrar el 2003 un personatge anomenat Tommy Wiseau, tan maldestre com a director que al seu costat Ed Wood sembla Orson Welles.
The room és una veritable anomalia, una pel·lícula tan absolutament delirant i fallida que ha generat un culte al seu voltant, però la història que hi ha al darrere encara és més estranya. Wiseau, que havia anat a Hollywood amb el seu amic Greg Sestero per triomfar-hi com a actor, es va cansar d’esperar una oportunitat, així que va escriure, produir, dirigir i protagonitzar The room sense tenir ni idea del que era un rodatge i amb uns diners que, encara avui, ningú sap d’on va treure. L’encert de Franco, que interpreta Wiseau al film, és acostar-se a la història de Wiseau i Sestero sense recórrer a la paròdia, retratant el director en tota la seva incompetència i egocentrisme (tan exagerats que sembla irreal), però també la seva passió pel cinema i la disfuncional amistat amb el Greg. The disaster artist, en resum, reivindica la bellesa del fracàs i celebra la imperfecció i l’error com a expressió personal dels creadors marginals que la història del cinema prefereix ignorar.
Reforçat en la cursa cap a l’Oscar
El valent veredicte del jurat presidit per John Malkovich, a més, representa el primer gran reconeixement d’un festival a James Franco, que més enllà de ser un actor totterreny que tant pot brillar en la comèdia gamberra com en el drama o un blockbuster, ja té una prolífica i atrevida carrera com a director amb adaptacions d’obres de William Faulkner, Charles Bukowski i Cormac McCarthy i experiments cinèfils en la frontera del porno. La Concha d’Or, que no acostumen a guanyar directors nord-americans (els dos últims són Wayne Wang el 2007 per Mil anys de pregàries i Francis Ford Coppola el 1984 per La llei del carrer ), també podria reforçar les possibilitats del film per entrar en la cursa dels Oscars, en què les pel·lícules sobre Hollywood sempre són benvingudes.
La resta del palmarès del festival va destacar obres menors. La basca Handia, de Jon Garaño i Aitor Arregi, una història de gegantisme ambientada a l’Euskadi rural del segleXIX que es mou entre el folklorisme i el melodrama sentimental, es va endur el premi especial del jurat, mentre que l’argentina Alanis, sobre una jove prostituta que es busca la vida amb el fill petit, va fer un doblet (millor directora per a Anahí Berneri i millor actriu per a Sofía Gala) malgrat que el seu retrat frontal de la dignitat en la pobresa evoca el de tants altres films llatinoamericans.
El premi al millor actor se’l va endur merescudament el protagonista de la romanesa Pororoca, Bogdan Dumitrache, el pare que es desespera quan la seva filla desapareix un dia jugant al parc. I el del millor guió va ser per a Diego Lerman i María Meira per Una especie de familia, el viacrucis de Bárbara Lennie per adoptar un fill a l’Argentina rural.
