'Le nozze di Figaro', una comèdia perenne en un muntatge ben conegut

Barcelona‘Le nozze di Figaro’, de Mozart

Gran Teatre del Liceu, 7 de novembre

Cada espectador decidirà, segons el seu criteri i tenint en compte les estretors de programació del Liceu, si presentar tres cops en vuit anys el mateix muntatge és poc o massa. En la valoració hi influiran, a més de l’opinió sobre la producció de Le nozze di Figaro que Lluís Pasqual va estrenar el 2008 i que ara torna a estar en les mans reposadores de Leo Castaldi, les bondats de la versió musical. La collita 2016 ha sigut bona, no excepcional.

Repescat de la primera edició, Kyle Ketelsen tornava a evidenciar, com en el Leporello del seu debut liceista, que els criats mozartians li proven. Veu rotunda i plena, fraseig esmolat, agilitat escènica (fins i tot quan se li va escapar la pilota a Aprite un po’ quegli occhi ), aquest Figaro es va encarar de manera formidable amb els abusos del seu senyor sense perdre la ironia. Pescada a última hora, la Comtessa d’Almaviva d’Anett Fritsch (¿es va assabentar tot el públic que era ella?) va ser una de les màximes alegries de la funció, gràcies a una veu cremosa i una línia de cant de noblesa immaculada que va convertir les seves dues àries en dos moments àlgids. Anna Bonitatibus va fer una creació entendridora de Cherubino, trobant matisos insospitats a l’enamoradís patge, malgrat una veu un xic petita per a les dimensions del Liceu. La mezzosoprano italiana va dur a l’extrem la llicència que la batuta va oferir als embelliments amb un Voi che sapete al límit de l’alambinament.

La resta del repartiment va mantenir un to correcte, començant per Gyula Orendt, Comte d’Almaviva poc amenaçador, d’escàs punch vocal, mentre que la veu de soubrette, tendint a àcida, de Mojca Erdmann és qüestió de gustos. Com a Susanna, va estar millor en els dos últims actes, tot i que es pot aspirar a un Deh vieni, non tardar més seductor. Maria Riccarda Wesseling, com José Manuel Zapata, es va quedar sense ària, com és habitual, una llàstima atesa la consistència de la Marcellina de la primera, no tant pel Basilio exageradament bufonesc del segon. Valeriano Lanchas va ascendir d’Antonio a Bartolo amb resultats discrets, com els de Roberto Accurso en el primer paper, mentre que Rocío Martínez va ser una Barbarina de timbre blanquinós, i tancava amb eficàcia el repartiment Vicenç Esteva Madrid com a Don Curzio.

Com en el Macbeth inaugural, el fossat va ser en part responsable d’una representació poc espurnejant. La lectura de Josep Pons d’aquesta joia mozartiana va ser ben amorosida, ressaltant innúmers detalls de la partitura, sobretot d’una fusta acaronadora. L’atenció del titular del Liceu, tanmateix, semblava més centrada en l’orquestra que en l’escenari i l’ímpetu teatral se’n va ressentir, en especial en uns dos primers actes que amb prou feines van aixecar el vol. L’elegant decorat de Paco Azorín i el vestuari chic de Franca Squarciapino van ser un bon marc per a una comèdia dissenyada amb nitidesa per Pasqual, encara que el traç sembli ara més gruixut. Potser la producció ja ha esgotat la seva vida útil, però de Le nozze di Figaro és impossible cansar-se’n.