Aquesta no és una altra típica comèdia francesa (és molt millor)

Barcelona“Abans, quan tenia un malson, era sempre que queia al buit, però ara porto cinc malsons seguits que somio que perdo el mòbil”. Ho explica resignat el director francès Benoît Delépine, que juntament amb Gustave Kervern ha dirigit una de les millors comèdies europees dels últims anys, Borrar el historial, farsa ferotge i excèntrica sobre com les noves tecnologies empenyen el nostre dia a dia cap a l'absurd, l'addicció i l'alienació social en una lluita perduda de la qual ja no hi ha marxa enrere: “El mòbil s'ha convertit en una mena de segon cervell on hi ha la nostra feina, els records, els contactes, les fotos... La pel·lícula és crítica amb la tecnologia però, ens agradi o no, depenem d'ella”, diu Delépine. La paradoxa queda subratllada pel context en què té lloc l'entrevista: a través de l'aplicació Zoom.

Premiat amb l'Ós de Plata a la Berlinale, el film segueix les vicissituds de tres veïns d'un suburbi residencial que enyoren els dies de les revoltes dels armilles grogues i ara viuen atrapats en una espiral sense fi de consumisme i addicció tecnològica. Són víctimes fàcils, tot s'ha de dir: un s'enamora de la teleoperadora que el truca des de Maurici, l'altra s'enganxa a les sèries fins al punt de perdre la feina i la tercera és un desastre amb potes que surt a lligar amb qualsevol per no arreglar un llit on ja no s'hi pot dormir. Tenen un imant per a la desgràcia però acaben resultant commovedors en la seva quixotesca lluita contra les companyies tecnològiques, al film prudentment rebatejades. “El nostre advocat ens va recomanar inventar-nos les marques per evitar problemes, sobretot la paraula Apple –explica Kervern–. Ni tan sols podíem dir Cupertino, que és on estan les seves instal·lacions. I a Califòrnia no podíem ni filmar els edificis”.

Alguna cosa passa amb els Farrelly

Que no s'espanti, per cert, qui senti una coïssor només de sentir juntes les paraules comèdia i francesa: Borrar el historial ve de triomfar a la taquilla del seu país (més de 500.000 espectadors) però no és una d'aquelles comèdies franceses. De fet, l'humor estripat de Kervern i Delépine, que es van conèixer treballant al popular programa de Canal+ Groland, connecta més amb el tarannà subversiu i trash dels germans Farrelly que amb la tradició petitburgesa del cinema comercial francès.

Només cal fixar-se en un dels gags més celebrats del film, que passaria per homenatge a la famosa escena del gel fixador d'Alguna cosa passa amb la Mary. Kervern i Delépine reconeixen ser fans dels Farrelly, i resulta que els Farrelly també ho són d'ells i han contactat amb ells per fer un remake d'Aaltra, el debut dels francesos com a directors. Però Delépine marca certa distància amb el cinema dels nord-americans. “El seu cinema està més basat que el nostre en el gag gratuït, un recurs que nosaltres fem servir molt a Groland però no tant a les pel·lícules, en què desenvolupem els gags a partir del tema que volem tractar –diu–. Mandibules, de Quentin Dupieux, que també ens agrada molt, estaria més a prop dels Farrelly”.

Kervern i Delépine també comparteixen amb els Farrelly el bon gust musical. Si Alguna cosa passa amb la Mary tenia Jonathan Richman com a narrador cantaire, Borrar el historial inclou a la banda sonora mitja dotzena de temes de Daniel Johnston que, segurament per la naturalesa fràgil i pura de Johnston, connecten molt bé amb la candidesa dels protagonistes. “Ens agrada molt la seva música, els seus dibuixos i en general la seva personalitat. La idea inicial era utilitzar només una cançó, però encaixava tan bé a la pel·lícula que en vam acabar triant una pila”, diu Kervern, que afegeix que la mort del músic durant la postproducció va acabar de convertir el gest en un homenatge. “Durant el muntatge anàvem posant les cançons i era com si el fantasma de Daniel Johnson estigués amb nosaltres”.

Houellebecq, el suïcida

Un altre fantasma que es deixa caure pel film és Michel Houellebecq, que protagonitza un divertit cameo com a client suïcida. L'escriptor ja havia protagonitzat un film dels francesos, Near death experience, on també flirtejava amb la idea d'acabar amb la vida. ¿És cosa de Houllebecq, aquesta passió per suïcidar-se, o és cosa dels directors? “Som nosaltres, ens fa molta gràcia que el Michel se suïcidi! –confessa Delépine–. De fet, amb ell només vam rodar l'escena de la botiga i el suïcidi el vam afegir després amb la mà d'un extra. A ell li va fer molta gràcia, per cert”. Com Houllebecq, tenen més habilitat per diagnosticar la malaltia que per guarir-la, tot i que Kervern diu que ha trobat “un antídot” contra l'addicció a les sèries “que s'anomena lectura”. I mostra a càmera l'últim llibre que ha llegit, “un policíac molt bo” de l'escriptor català Víctor del Árbol.