La comèdia ‘anglesa’ de Maria Ripoll

Quan només fa mig any de l’estrena de Rastres de sàndal i quatre mesos des que va pujar a l’escenari del Sant Jordi Club per recollir el Gaudí a la millor pel·lícula, Maria Ripoll torna a la cartellera amb una comèdia que vol menjar-se la taquilla: Ahora o nunca. ¿El secret per a tanta productivitat? “Treballar 18 hores al dia durant l’últim any”, respon riallera la directora. Amb el seu nou treball Ripoll torna al gènere de la comèdia pura que tenia abandonat des de Lluvia en los zapatos o Tortilla soup. “Jo m’hi sento molt còmoda i, a més, és un vehicle molt potent per arribar al públic -apunta la directora-. I molt més ara que, arran de l’èxit d’Ocho apellidos vascos, s’està acabant el prejudici de considerar la comèdia un gènere menor”.

Ahora o nunca comença allà on s’acaben tantes comèdies d’adolescents: en la festa de final de curs d’un campament estiuenc d’anglès on un noi tímid i maniàtic (Dani Rovira) aconsegueix lligar-se la noia que li agrada (María Valverde), evidentment, amb l’ajuda de l’alcohol. A continuació, salt endavant en el temps i canvi de gènere: el film es transforma en una comèdia de casaments en què Valverde i les seves amigues s’ocupen dels preparatius de l’enllaç al poblet britànic on va començar la relació de la parella mentre una vaga de controladors deixa el nuvi atrapat a l’aeroport del Prat. “Els meus referents de comèdia sempre han sigut anglesos -confessa Ripoll-. Mike Newell, Richard Curtis, Notting Hill, Quatre bodes i un funeral, Love actually... M’agrada la seva barreja de comèdia i drama, de no empènyer l’humor i deixar que sorgeixi. Però en el cas d’ Ahora o nunca també he jugat molt amb referents nord-americans molt gamberros, com Ressaca a Las Vegas i El casament de la meva millor amiga ( Bridesmaid ), sobretot per a la trama de les noies”.

Ripoll admet que les seves comèdies anteriors no eren tan angleses com Ahora o nunca. “Per fer aquest tipus de comèdia que de vegades es confon amb el drama es necessita una qualitat que els actors anglosaxons tenen de forma innata i que jo no veia en els d’aquí, però en Dani Rovira sí que l’he vist -explica-. En aquesta pel·lícula el Dani demostra que a més de ser un bon actor de comèdia és bon actor d’acció, que sap transmetre emocions i que també funciona com a galant, perquè no és un guaperes sinó un galant normal i proper”. La presència de Rovira, inevitablement, projecta sobre el film l’ombra d’ Ocho apellidos vascos : “Sé que molts aniran al cinema pel reclam del Dani, però el guió no hi té res a veure i, a més, jo he intentat diferenciar-les amb un to i una música més internacionals i un acting que no només juga al gag”, diu.

Pel que fa als actors, la directora no té problemes a reconèixer que els ha donat màniga ampla per aportar idees i solucions, i destaca l’aportació de Yolanda Ramos, que interpreta una de les ties del nuvi i roba totes les escenes en què apareix. “El que fa no té res a veure amb el que deia el guió, va sorgir a partir d’improvisacions a l’autobús, arran de donar-hi voltes i aprofitar la seva capacitat bestial per a la improvisació”, diu. Ripoll també recalca la catalanitat de prop de la meitat del repartiment: “Mireia Portas, que és la primera pel·lícula que fa, Marta Pérez, de T de Teatre, Jordi Sánchez, sempre divertidíssim, Marcel Borràs, que m’enamora en tot el que fa, Anna Gras, a qui vaig descobrir al càsting de Rastres de sàndal, i la gran Yolanda Ramos, esclar”. Treballar amb tants actors -també hi surten Clara Lago, Alicia Rubio, Joaquín Núñez i la cantant Melody, que debuta en el cinema- no ha sigut fàcil, confessa. “És la pel·lícula més complicada que he rodat mai. Cada dia deia a l’equip «Avui tenim el dia més difícil del rodatge» però, esclar, al final ja no em feien cas”. |