'Color out of space': Nicolas Cage contra el color que va venir de l'espai exterior
El director de culte Richard Stanley porta al cinema un relat curt de H.P. Lovecraft
'Color out of space'
(3,5 estrelles)
Direcció: Richard Stanley. Guió: Scarlett Amaris i Richard Stanley a partir d'un conte de H.P. Lovecraft. 111 min. Estats Units (2019). Amb Nicolas Cage, Joely Richardson i Madeleine Arthur. Estrena als cinemes el 7 d'agost
Contemplant el paisatge que envolta la seva granja, la Theresa comenta al marit: “Estem vivint un somni”. S’equivoca: el que ve a continuació –l’arribada d’un meteorit que irradia un color que provoca terribles mutacions– serà un malson de naturalesa extracòsmica. Color out of space adapta el relat homònim de H.P. Lovecraft, autor emblemàtic del fantàstic i creador d’un univers difícil de traduir en imatges. L’imaginari lovecraftià està fet de la matèria intangible dels malsons; la seva prosa solemne sembla canalitzar les visions delirants d’algú que ha entrevist mons paral·lels poblats per horrors impossibles de descriure amb el llenguatge humà.
Richard Stanley, actor i director de culte que no dirigia ficció des del 1996, aborda la tasca amb la seguretat de qui sap de què parla: no en va, a Dagon va encarnar un indefinible monstre lovecraftià. Al film se’l pot acusar de tenir un guió ple de caps per lligar però, a diferència de les ficcions nostàlgiques que aborden amb una mirada domesticada el fantàstic dels 80, aquesta proposta conscientment retro es capbussa en el terror d’aquella època sense prendre ostatges. Des de la seqüència de l’arribada del meteorit –associada amb un acte sexual erigit en focus de la infecció–, la descomposició de la família protagonista comença amb una mutilació i culmina amb una aberrant fusió corporal que dona un nou sentit a la idea de maternitat castradora. Stanley combina la fisicitat del body horror amb la vaporositat d'una amenaça mostrada a través d’uns efectes visuals que transformen la pantalla en un trip lisèrgic. Al mal viatge delirant hi contribueix de forma vital l’actuació autoconscient i desmesurada de Nicolas Cage, que aborda el seu personatge com una versió burlesca de Jack Torrance. No es pot esperar subtilesa o sofisticació d’un film en què Cage llança raigs ultraviolats pels ulls, però qui n'esperava?
