La Col·lecció BEEP desplega el seu potencial al Museu de Reus

ReusQuan les xarxes socials i els GPS encara no eren d’ús quotidià com avui hi va haver un artista que es va avançar a la possibilitat de compartir informació personal i continguts mitjançant la tecnologia: l’any 1999 el brasiler Eduardo Kac va ser el primer a introduir-se sota la pell un microxip amb dades de la seva memòria personal. L’obra amb què va documentar el procés porta per títol Time capsule i forma part de l’exposició de la Col·lecció BEEP d’art electrònic en cartell al Museu de Reus. El recorregut és ple de troballes: també es pot interactuar amb l’ Alfabet de Marcel·lí Antúnez, que emet exclamacions de plaer quan el públic el toca i l’abraça; observar com canvia segons la intensitat i la direcció del vent QWERTY, de Daniel Canogar, captades gràcies a uns sensors col·locats a l’exterior de la sala; i fer-se un retrat des de sis angles diferents amb una obra de Rafael Lozano-Hemmer.

“És una col·lecció pionera i potser única a Europa”, afirma la periodista i especialista en art digital Roberta Bosco, la comissària de la mostra juntament amb Stefano Caldana.“La Col·lecció BEEP creix des de fa 14 anys totalment aliena a les lleis del mercat -afegeix- i ha constituït una oportunitat única per a molts creadors”. Un dels llocs d’on es nodreix la col·lecció és la fira Arco, on tenen un premi d’adquisició, que enguany ha correspost a Eugenio Ampudia. “La col·lecció és com un cavall de Troia a Arco, i ha agafat el relleu als espais considerats d’art electrònic i digital dins la fira. Es relaciona amb la tecnologia de diferents maneres, amb l’escena contemporània i amb els canvis i transformacions de la societat”, explica Bosco. La mostra porta per títol Aproximacions creatives a la Col·lecció BEEP d’art electrònic i inclou pràcticament el mig centenar d’obres que la formen actualment. A més, coincidint amb l’exposició, presenten l’última incorporació a la col·lecció, una de les característiques macroinstal·lacions interactives amb llum i boira del britànic Anthony McCall, titulada Face to face II. Aquesta obra s’exposa al Museu Salvador Vilaseca. “L’escena catalana és pionera, i no hi ha museus ni centres que la recullin i en conservin la memòria”, lamenta Bosco.

Col·leccionar, produir i restaurar

L’impulsor de la Col·lecció BEEP, l’empresari Andreu Rodríguez, de BEEP Informática, del grup Ticnova, exerceix el mecenatge més enllà de la compra d’obres d’art: també en restaura, com és el cas de l’obra de Marcel·lí Antúnez, i participa en la producció. “Hem començat a patrocinar projectes, presentats pels mateixos artistes, on hi ha investigació i desenvolupament tecnològic. Seleccionem artistes que formen part de la comunitat de l’art tecnològic, no que facin servir la tecnologia esporàdicament”, afirma Rodríguez. “Tenim obres d’artistes que són primeres firmes mundials i que ens serveixen d’icones, però també destinem molts recursos a l’art de base -afegeix-. El tipus d’obra que tindrem d’ara endavant canviarà una mica respecte a les que hi ha a l’exposició i volem que tinguin prou envergadura, complexitat i innovació per ser exposades en museus”. Segons el director de la col·lecció, Vicente Matallana, viuen un moment “madur” després de 15 anys de feina i a partir d’ara volen entrar en “una nova etapa de creixement”.

El recorregut està concebut amb afany pedagògic i per enganxar el públic. “L’objectiu és establir una relació immediata i empàtica amb el públic”, diu Bosco. Les obres estan classificades, per exemple, segons si són contemplatives, com una escultura feta amb plaques electròniques velles penjada al sostre de la sala de Marie-France Veyrat, que parla de l’obsolescència tecnològica. Dins aquest àmbit hi ha una altra obra pionera, M3X3, la primera obra de videodansa al Brasil, d’Analivia Cordeiro. Una altra classificació de les peces exposades és la de la interactivitat, com Portrait on the fly, de Christa Sommerer i Laurent Mignonneau: els visitants participen en aquesta peça col·locant-se davant una pantalla plena de mosques que es van agrupant fins a fer el seu retrat. Finalment hi ha les obres que responen a estímuls externs. En aquesta línia, Ricardo Iglesias i Gerald Kogler presenten una de les obres més líriques de l’exposició, un conjunt de petits robots que s’il·luminen i dialoguen segons la quantitat de gent que hi ha a la sala, seguint els paràmetres de les cuques de llum del sud-est asiàtic.