Colita i 'el vici' de veure cinema cada dia: "M'ho empasso tot"

BarcelonaPer a la fotògrafa Colita el cinema és “un vici”, com diu ella mateixa. “El cinema m’ha agradat de tota la vida”, subratlla. Hi va començar a anar quan era una nena cada diumenge amb la dona de fer feines i ara mira una o dues pel·lícules diàries. “M’ho empasso tot: bo, dolent, fastigós, repugnant, de dibuixos... tot!”, bromeja. “La dona de fer feines hi anava amb el nòvio i es fotien mà –recorda–, i jo i el meu germà ens fotíem sessions dobles en cinemes com el Lido, el Cervantes i el Tetuan, quatre pel·lícules cada diumenge”. En canvi, la feina que va fer com a fotògrafa de foto fixa en les pel·lícules de molts dels directors de l’Escola de Barcelona van ser “treballs alimentaris”, encara que no en renega. 

“Soc retratista i periodista més que cap altra cosa. El cinema em donava de menjar”, subratlla Colita (Isabel Steva Hernández), amb motiu de la carta blanca que li ha donat la Filmoteca de Catalunya per fer un cicle amb algunes de les pel·lícules en què va treballar, com Morbo, de Gonzalo Suárez; Las crueles, de Vicente Aranda, i Rojo sangre, de Christian Molina. També amb algunes altres de les seves favorites, com La reina de África, de John Huston; La nit del caçador, de Charles Laughton; Ulls sense rostre, de Georges Franju, i Alien, de Ridley Scott. “Són pel·lícules que m’agraden molt, les revisito cada any”. Tot i que el vessant cinematogràfic de Colita és potser el menys conegut de la seva trajectòria, està ben guardat, ja que el 2006 la Filmoteca li va comprar gairebé 7.000 fotografies. Coincidint amb el cicle, es poden veure al vestíbul de la Filmoteca una dotzena de les fotografies que Colita va fer als rodatges en paral·lel a la foto fixa. “Realment el que em divertia era fer reportatges de la pel·lícula, que després publicava a Fotogramas, perquè si no m’avorria molt. Una pel·lícula és molt avorrida, potser treballes dos minuts al dia i tota la resta és esperar”.

Colita es va formar al costat de col·legues com Xavier Miserachs i Oriol Maspons. Però, sobretot, diu d’ella mateixa que és “autodidacta” i que sempre ha après treballant, fins al final de la seva trajectòria professional. “Al cinema he après molt: vaig treballar amb els directors de fotografia Juanito Amorós i Luis Cuadrado i el fotògraf Fernando Arribas; estic en deute amb ells, perquè vaig aprendre molt de la seva generositat. Jo els feia preguntes, i ells em contestaven, com va passar amb els meus amics fotògrafs. Al cinema vaig aprendre d’il·luminació”.

Treballar amb cineastes amics

Una de les primeres pel·lícules on va treballar Colita va ser Los Tarantos, de Francesc Rovira-Beleta, i va continuar treballant amb cineastes amb qui alhora tenia una relació d'amistat. “Tots els directors de l’Escola de Barcelona eren amics, i fora del rodatge anàvem a prendre copes. Però un rodatge té alguna cosa d’organització militar i aleshores has de ser on et toca”. De la feina de foto fixa diu que s’ha de fer “sense emprenyar ningú, que no et vegin”, i també amb rapidesa. Una altra de les pel·lícules en què Colita va treballar és Campanadas a medianoche, dirigida i protagonitzada per Orson Welles. Però Colita no es considera mitòmana. “Admirar l'Orson és simplement tenir el cap al seu lloc”, deixa anar. “Hi ha personatges que superen les teves expectatives –subratlla–, com Carmen Amaya i el mateix Orson Welles”.

En el cas de Carmen Amaya, Colita hi va tenir relació després del rodatge de Los Tarantos. “Anava a Begur a l’estiu i li portava tabac i cafè, li anava a fer encàrrecs i moltes vegades dinava amb ella”, recorda l'artista. Quan Amaya va morir el 1963 no li va poder dir adeu perquè estava treballant a la pel·lícula La barca sin pescador, de Josep Maria Forn, i no li van donar permís per anar-hi. “En aquella època les pel·lícules eren com desfilades militars, hi havia estaments i jo era com una sargantana”. La trajectòria cinematogràfica de Colita va acabar als anys 70. Malgrat tot, diu que va ser el cinema que la va deixar. “Vaig començar a ser una miqueta cara, i aleshores em vaig inventar un sistema que era no fer tota la pel·lícula”. Aquesta nova manera de treballar consistia que ella es llegia el guió i li proposava al director immortalitzar només les escenes que considerava imprescindibles per promocionar la pel·lícula. “Em contractaven per sessions, jo em guanyava bé la vida i ells no havien de pagar un sou. Vaig fer moltes pel·lícules d’aquesta manera, sobretot les últimes, perquè ja no aguantava una pel·lícula sencera”.