Una col·lecció renovada per quedar-se a viure al Reina Sofia

MadridLa nova col·lecció permanent del Museu Reina Sofia és una cursa de fons plena de gratificacions al llarg del recorregut. Inclou unes 2.000 obres des del 1881, un 70% de les quals no estaven exposades, distribuïdes en sis capítols temàtics, evocadors de la flexibilitat de la narrativa de les sèries televisives i al mateix temps de la recerca i l’experimentació que al director del museu, Manuel Borja-Villel, li agrada bolcar en les exposicions temporals. “Bàsicament, hem volgut canviar la forma d’estar en el museu, hem canviat la idea de visitar per la idea d’habitar –diu Borja-Villel–. Els museus estaven organitzats amb una col·lecció permanent que el públic local visitava un cop l’any o quan acompanyaven algú que els visitava, i la part més espectacular eren les exposicions temporals. I els turistes anaven el Museu del Prado a veure Les Menines i al Reina Sofia a veure el Guernica”.

Per resumir l’experiència del renovat Reina Sofia amb una dita, el bosc de centenars d’obres d’art que omplen les sales fa que no es trobin a faltar els arbres dels artistes més icònics del segle XX. Per aquestes sales no s'hi val passar pel mig i de pressa com fan els visitants que entren en un museu només per complir l’expedient, i en canvi cal tenir un paper actiu per endinsar-se en històries que van passar sobretot a Catalunya, Espanya i Llatinoamèrica com l’autarquia i l’exili provocats per la Guerra Civil, l’hegemonia nord-americana després de la Segona Guerra Mundial, el desarrollismo, l’Argentina i el Maig del 68, Xile i la dictadura de Pinochet i les pioneres del feminisme.

Un altre aspecte molt eloqüent és que la proliferació de formats expositius i temàtiques la fan suggerent i accessible per a tots els públics: es poden veure cartells de la Guerra Civil i un àmbit dedicat al flamenc i l’art popular dins les avantguardes. L’arquitectura, encapçalada per materials de l’Arxiu Coderch, ha entrat de manera transversal en el recorregut. En aquest sentit, s’ha reconstruït l’exposició que va fer a la Triennal de Milà del 1951. Dues claus més de la nova col·lecció són les visions des del present i des d’Espanya. “Hi ha una sèrie de problemàtiques que ens preocupen i a les quals un museu ha de respondre, com la pandèmia, els afectes, la biosfera i el gènere”, explica el director. 

Precisament la part final del recorregut és vertiginosa pel que fa a les últimes dècades de la història d’Espanya, des de la Movida Madrileña i la pandèmia de la sida fins a l’esclat de la bombolla immobiliària i els desnonaments, el 15-M i els feminismes, passant pels fastos de l'Exposició Universal de Sevilla del 1992, que està acompanyada dels artistes espanyols i llatinoamericans dissidents amb el multiculturalisme que van quedar ocults en aquell moment, i el vessament del Prestige a la costa gallega. “Per molt que nosaltres fem discursos, i mira que ens han dit que som ideòlegs, les obres acaben escapant a això, i fa que el museu sempre respongui a una pregunta amb una altra pregunta”, conclou Borja-Villel.