‘Coco’, la carta d’amor a Mèxic de Pixar

BarcelonaMentre Donald Trump continua donant voltes a la idea d’alçar un mur a la frontera entre els Estats Units i Mèxic, l’estudi Pixar ja té a punt la seva particular carta d’amor a la cultura mexicana: Coco, la pròxima pel·lícula original de l’estudi, arribarà als cinemes a finals d’any, però aquesta setmana la premsa de Barcelona ha pogut fer un tast d’algunes escenes del film presentades pel codirector Adrian Molina i la productora Darla Anderson. I el primer contacte amb el material no podia ser més prometedor: després de dues seqüeles ( Buscant la Dory i Cars 3, que s’estrena al juliol), Pixar torna a abraçar el risc amb un conte d’alè gairebé timburtonià que apunta algunes de les millors idees de l’estudi des de Del revés.

El protagonista de Coco és el Miguel, un nen que somia a convertir-se un dia en músic però que té la desgràcia de pertànyer a “l’única família de Mèxic que odia la música”. El desig de triomfar en un talent show l’empeny a robar la guitarra de la tomba del seu rebesavi, el llegendari músic Ernesto de la Cruz, i cau sobre ell una maledicció que el transporta al món dels morts, on només tindrà un dia per aconseguir la benedicció d’algun familiar mort i així retornar amb els vius. En resum, un aventura fantàstica que celebra la tradició funerària del Dia dels Morts sobre un nen que intenta creuar la frontera entre dos mons. ¿Hem d’interpretar Coco en clau d’al·legoria política, sobretot en el tens clima que ha provocat la presidència de Trump? “Fa sis anys que vam començar aquest projecte, en un moment molt diferent, però crec que hem fet un gran esforç per representar la cultura mexicana sota la millor llum possible i potser això pot ajudar a unir la gent”, respon Molina, que és d’orígens mexicans.

Diversitat benvinguda

En els seus 22 anys d’història, Pixar ha fet pel·lícules sobre insectes, joguines, dinosaures, monstres i robots, però pel que fa a les que protagonitzen humans, Coco serà la primera en què els personatges són hispans. “La diversitat sempre és benvinguda -diu Molina-. Veure’t reflectit, a tu o a la teva família, en el cinema té un efecte d’empoderament vital i artístic que jo, de petit, no vaig experimentar gairebé mai. I d’alguna manera tinc el deure de contribuir perquè molts nens i nenes puguin sentir-se alguna vegada protagonistes i herois”.

A Molina se’l veu incòmode parlant de la dimensió política del film. Anderson i ell s’esforcen a posar el focus en la importància que a Coco tenen les relacions que tenim amb la família i les tradicions pròpies. També en l’extraordinària creació del món dels morts del qual intenta fugir el Miguel, una megalòpolis en contínua expansió -cada dia rep nous habitants- que acumula estils arquitectònics de diferents èpoques, des de les piràmides asteques fins a edificis moderns. Irònicament, el gran repte de Molina va ser infondre vida als morts. “No volíem que els esquelets fessin por, sinó que la gent reconegués en ells les seves emocions, que transmetessin alegria, tristor, ràbia... Però treballar amb una calavera et limita molt: sense ulls, celles i llavis és molt difícil expressar emocions. Així que hem hagut de ser creatius i prendre’ns algunes llibertats”.

El Miguel viatja a la terra dels morts amb el Dante, un gos cholo típicament mexicà. L’inframon també està habitat pels alebrijes, animals fantàstics inspirats en figuretes tradicionals. Per documentar-se en els mil detalls visuals del Dia del Morts, l’equip de Coco va viatjar en sis ocasions a Mèxic per conèixer a fons la tradició a Oaxaca i altres ciutats. Però el respecte i l’amor sincer a la cultura mexicana grinyola una mica quan els personatges canten les seves cançons tradicionals mexicanes en anglès. “En les versions llatinoamericanes seran en castellà -es justifica Anderson-. Però en l’anglesa també hem introduït paraules en espanyol en els diàlegs i fins i tot en les cançons”.

Coco és el primer film de Molina com a director, tot i que acompanyant el més experimentat Lee Unkrich, el director de Toy Story 3. “No vaig començar com a director -diu-. Però tenia moltes idees sobre el film que, simplement, no em podia guardar dins. En lloc de rebutjar-les, el Lee em va demanar si en tenia més i gradualment em vaig convertir en codirector”.