El COAC torna l'esplendor al fris ultraresistent de Picasso

BarcelonaLa seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya sembla la cabina dels germans Marx: cinc plantes estan en obres, en el marc de la rehabilitació de tot l'edifici projectada per l’estudi Peris+Toral. Uns altres operaris treballen en la restauració més important que s'ha fet del gran fris de Pablo Picasso i l’artista noruec Carl Nesjar. Després d’uns dos anys de recerca i proves tècniques, el líder de l’equip multidisciplinari que se’n fa càrrec, l’arquitecte tècnic Joan Ramon Rosell, doctor per la UPC en rehabilitació i restauració arquitectònica, ha quedat sorprès del bon estat en què es troba després de seixanta anys a la intempèrie. “El formigó està molt ben fet, molt millor que alguns d’avui dia”, diu Rosell. Coneix l’obra fins a l’últim detall, perquè el rigor de la restauració els obliga a respectar tots els detalls de l'obra i a distingir els petits defectes que té de l'encofrat d'origen i no restaurar-los. En canvi, sí que han hagut d’intervenir amb més contundència per allunyar la humitat de les dues cantonades del fris, per on abans passaven els baixants de la sala d'actes de l’edifici.

A l’altra banda del plàstic que protegeix la bastida, el fris agafa tot el protagonisme i un oblida que és en un lloc tan cèntric com la plaça Nova, davant de la catedral de Barcelona. La bastida fa un metre d’amplada, no hi ha gaire espai per moure’s, i en un racó es pot veure un dels raspalls amb els quals estan netejant la part del fris que dona al carrer dels Arcs, anomenada dels Infants; a les parts dels Gegants (plaça Nova), només manca la reintegració dels fragments de formigó que van caure a les cantonades, i la de la Senyera (carrer Capellans) també està en la fase de neteja superficial. 

Fa un matí plujós, als antípodes de la calor que Nesjar degué passar mentre reproduïa els traços de Picasso amb un raig de sorra a pressió, perquè el formigó encara era fresc i desprenia escalfor. “Va ser una feina molt èpica, perquè havia de canviar els vidres de les ulleres cada vint minuts perquè els esquitxos de sorra els feien malbé”, explica Rosell. Precisament a la part dels Infants s’ha descobert com Nesjar va tapar una línia perquè no era exactament com la de Picasso. I malgrat que el fris és una fita artística de la ciutat, vist de molt a prop aflora el record dels petits còdols de basalt de Castellfollit de la Roca amb què estan fets els dibuixos. Com que la sala d’actes està en obres, des de l’interior es pot veure l’estructura metàl·lica que el sosté i que va ser una patent noruega. Aquí hi ha dos murals, el dels Arcs i el de la Sardana, que seran restaurats al final de les obres. El pressupost de la restauració, que compta amb el patrocini de la Fundació Banc Sabadell, encara està obert i per ara s’hi han invertit uns 10.000 euros.

Materials clandestins per a un formigó prèmium

El raspall per netejar el formigó reflecteix una manera artesanal de treballar que contrasta amb la innovació que el fris va representar en aquella l’època. Rosell recorda que es va fer servir com a hidrofugant una pols d’alumini aconseguida clandestinament a la frontera amb França perquè aleshores era il·legal a Espanya, perquè es podia fer servir per crear explosius, i ara han amagat un giny tecnològic a les cantonades, una protecció catòdica, per detectar qualsevol indici de corrosió. Si hi entrés humitat afectaria primer aquest “material de sacrifici”, com explica Rosell.