El club

Pablo Larraín sent debilitat pels monstres humans i la sordidesa moral, com va fer palès en les seves aproximacions perifèriques al Xile pinochetista Tony Manero (2008) i Post Mortem (2010). El club del títol està format precisament per una colla de desferres humanes, capellans i una monja que encarnen els grans pecats de l’Església, de la pederàstia al col·laboracionisme amb les dictadures. Viuen en una casa aïllada, retirats i alhora protegits de la societat. A través d’una fotografia que ressalta l’atmosfera boirosa del lloc i l’ús del gran angular en els primers plans, aquest club es presenta com un purgatori habitat per éssers d’ànima grotesca. L’arribada de tres nous personatges desencadena una sèrie d’esdeveniments que fan que la pel·lícula es mogui entre el drama inquisitorial i el conte de terror abstracte sobre la impunitat de l’Església. Eficaç en el plantejament i en l’ús de la paraula com a eina d’evocació d’uns horrors que no es visualitzen mai, a Larraín el perd un cop més la seva complaença en el tremendisme. |