Club Editor, una arma literària

El Club dels Novel·listes, col·lecció emblemàtica de narrativa de Club Editor, va tenir com a precedent una associació homònima creada el novembre del 1935. El primer Club dels Novel·listes, integrat per alguns dels escriptors que ocuparien un nom central en el catàleg de l'editorial Club Editor durant la dècada dels 60 i dels 70, va tenir una vida efímera, estroncada per la Guerra Civil. "Al primer sopar, celebrat al Restaurant Catalunya el 10 de gener del 1936, s'hi pot veure junts escriptors i intel·lectuals que amb motiu de la Guerra Civil prendrien camins molt diferents -explica Julià Guillamon, comissari deContinuar el combat-. N'hi ha que s'exiliarien, com Mercè Rodoreda, Francesc Trabal i Xavier Benguerel, i d'altres que tindrien un paper important durant el franquisme, cas de Martí de Riquer, Ignasi Agustí i Joan Teixidor".

L'objectiu de "promoure la novel·la com a gènere central d'una literatura moderna" seria un dels motius de la represa del Club dels Novel·listes en forma de col·lecció de narrativa des de l'editorial Aymà per part de Xavier Benguerel, Joan Oliver i Joan Sales l'any 1955. Quatre anys més tard, Sales i Benguerel fundarien Club Editor, editorial que dirigiria Sales fins a l'any 1983. Per començar a superar "el trencament" que havia suposat el conflicte bèl·lic i els primers anys de la dictadura franquista, Club Editor es va proposar, en paraules de Sales, "donar sistemàticament bones novel·les, llegívoles, intel·ligents". La voluntat popular seria combinada amb una alta exigència literària: al costat de traduccions de clàssics -El guepard, de Tomasi di Lampedusa;El Crist de nou crucificat, de Nikos Kazantzakis, oPlora, pàtria estimada, d'Alan Paton-, Club Editor aniria sumant encerts a l'hora de triar els títols d'autors catalans del catàleg: publicariaBearn, de Llorenç Villalonga;La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda;K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, iEl testament, de Xavier Benguerel, a banda de l'edició definitiva d'Incerta glòria, de Joan Sales.

Després de la mort de Sales l'any 1983, Núria Folch i Pi -dona de l'editor i escriptor- s'encarregaria de dirigir l'editorial: primer associada a Columna Edicions (1989-2001) i després com a part del Grupo Planeta (2001-2005), anys sobretot de reedicions en què destaquen la publicació de l'edició pòstuma deLa mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, iMossèn Tronxo, de Josep Maria Ballarín. L'any 2005, Maria Bohigas -néta de Joan Sales- va recomprar l'editorial a Planeta amb l'ajuda de Josep Cots, d'Edicions de 1984. "Sabia que no podia anar pel meu compte, que necessitava un interlocutor independent -fa memòria-. El Josep em va semblar la millor opció per decidir-me a saltar als toros. Llavors vaig començar: no de zero, sinó amb l'herència d'un catàleg molt gran, que és un fet positiu i alhora complicat. Des de llavors he procurat mantenir l'equilibri entre el Club Editor històric i l'actual, publicant uns deu títols l'any, ja sigui des de la col·leccióEl Club dels Novel·listescom des deLa cara fosca de les lletres".

En aquests últims sis anys, la feina de Club Editor ha estat intensa i important: ha publicat Elias Khoury, Aharon Appelfeld, Cristovão Tezza, Andrei Guelàssimov i Per Petterson; ha recuperat novel·les de Villalonga, Arbó i Rodoreda, i ha tornat a posar sobre la taula de novetats autors occitans com Loís Delluc i Joan Bodon. "També ens hem atrevit amb llibres de contes com els d'Aimee Bender i Alice Munro, i hem publicat llibres de Pierre Michon i Hervé Guibert, que potser no són exactament novel·les, però que, al capdavall, són literatura". Bohigas ha sabut mantenir l'aspiració literària dels inicis amb una actitud crítica necessària: "Des de la represa de la democràcia, a Catalunya no hi ha hagut una política cultural potent. Després de dues o tres generacions en què la literatura havia tingut un pes important, actualment és percebuda com a prescindible per un gruix important de la població. El 80% dels llibres editats té una tirada inferior als 2.000 exemplars. Això passa aquí, però també al mercat francès i a l'anglès. La literatura ha deixat de ser central perquè a les masses no els interessa".

Bohigas considera que un dels problemes que cal resoldre aviat és aconseguir "més varietat de títols" que faci que el lector literari no hagi de recórrer per força a traduccions castellanes. "La literatura de consum hi ha estat sempre. El pitjor que pot passar, però, és que et vulguin vendre unhot dog com si fos un civet". Des dels seus inicis fa més de mig segle, Club Editor s'ha decantat pel civet. Esperem que ni restaurants ni llibreries no deixin de servir-nos-en.