El club de les divorciades felices

BarcelonaTotes les parelles infelices acaben a la seva manera. Algunes després d’anys de desgast i d’altres sense anestèsia. El divorci representa el final d’unes expectatives familiars i d’una estabilitat de llarga durada, però per a una generació de dones que s’han empoderat, és tant una ferida com una sortida. És culpa i alliberament. Coincideixen en llibreries diverses novetats editorials d’escriptores que aborden la separació i, sobretot, la vida que ve després. Perquè hi ha vida i hi ha alegria. I també hi ha Tinder.

La bomba atòmica

Tres aproximacions literàries al tràngol de la separació 

La dramaturga Marta Buchaca (Barcelona, 1979) és qui tracta de manera més directa i amarga el tràngol del divorci a Sis mesos d’hivern (Navona). La història avança en paral·lel a la pandèmia, des de la primera sessió amb la terapeuta de parella –a qui a la tercera cita ja “mataria”– passant per cadascun dels tràngols de les primeres vegades sola. Buchaca debuta en la novel·la amb una ficció que juga a semblar un relat testimonial molt arrapat al dia a dia caòtic i tragicòmic que viu la protagonista, que curiosament és guionista i treballa sovint a Madrid. “És una tia en bucle, oberta en canal. Retrata el moment en què no veus la llum. La sensació d’estar perduda però alhora tenir una sensació de llibertat molt bèstia”, explica l’autora, que viu un gran moment professional: ha fet els guions de les pel·lícules El juego de las llaves i Fenómenas, i al teatre dirigirà Rita al maig a La Villarroel i al juliol una comèdia al Grec.

L’escriptora i diputada Jenn Díaz (Sant Feliu de Llobregat, 1988) utilitza una estratègia literària com la forma epistolar per explicar l’impacte d’una separació des de certa distància. “Amb una carta, la part més emocional i alhora la més superficial, allò que no pots controlar en directe, passa diversos filtres i, per tant, és més reflexiu, i a la vegada genera dues línies temporals, el que passa i el que s’explica”, descriu. La forma d'Els possessius (Amsterdam) té com a referent La ciutat i la casa de Natalia Ginzburg, però el fons, la primera carta que hi llegim, l’aterratge “en un lloc petit, que de tan petit ara ploro”, és un retrat de l’àlbum personal de l’escriptora, que va començar el llibre un any després de separar-se. A Els possessius, Díaz mou una desena de personatges sobre el tauler de joc, i hi creua les relacions, les infidelitats, els enganys i els retrets de tota una família, dels pares als germans passant per la dona de fer feines.

La debutant d’aquest trio és Leticia Asenjo (Granada, 1978), i ho fa amb una història d’autoficció. Lluny de parlar del dol pel trencament, la protagonista de Divorci i aventura (La Segona Perifèria) viu una mena de segona joventut després de setze anys amb el mateix nòvio de l’institut. Torna al mercat, vaja, i les històries sentimentals i sexuals que viu sumen un mostrari d’homes bloquejats, amb disfunció erèctil, amb síndrome de Peter Pan o un ego descomunal. L’alegria amb què aborda les relacions contrasta amb els saldos que arreplega, si descomptem algun amant que es transforma en amic. La seva protagonista es planteja si “abordar un desconegut i fer un pim-pam no fa massa de putanga” però a la vegada és qui tira la canya. “Com a dona et dius que tens dret a viure coses que ens han negat, però també hi ha l’educació amb la qual has viscut i els missatges que t’arriben. Fas l’esforç cognitiu de dona alliberada, però hi ha una culpa i unes pressions que per dins no t’ho posen tan fàcil”, reconeix. 

Qüestió d’expectatives

La família i l’amor romàntic, dues institucions inamovibles

“Es parla molt d’una soltera que vol tenir nòvio, però poc de què passa quan la família feliç s’acaba i t’has de reinventar?”, planteja Buchaca. En el fons, és un problema de projecció: “Gestionar les expectatives és el que ens genera insatisfacció. En el nostre cap dibuixem un horitzó i potser hi arribem o potser no, o potser hi arribem per camins inesperats”, afegeix l’autora d'Els possessius.

Des de l’assaig s’ha escrit molt de la necessitat de trencar el tòpic de l’amor romàntic i teixir noves relacions sexoafectives, però la dinàmica social és més lenta. La literatura d’amigues també ha abordat sovint el desamor, des de Conversaciones entre amigos de Sally Rooney (LRH) fins a Expectatives d’Anna Hope (Univers) passant per la recent El paradís no era això de Marta Batallé (Empúries). Però les autores reclamen també que una realitat tan corrent com el divorci –i més després d’una pandèmia!– es pugui defensar en primera persona. “Encara vivim amb el paradigma de la família al cap, és l’Ítaca de les relacions. Jo no m’he tornat contrària a la parella però ens hi entestem massa i aguantem molta infelicitat en pro d’aquest ideal”, lamenta Asenjo. “No penso que totes les famílies siguin felices, el 90% no m’ho semblen, però sí que crec que hi ha gent a qui els funciona. En el fons, el més important és estar bé tu, siguis soltera, amb parella o amb trio”, afirma Marta Buchaca. “Quan em vaig convertir en una persona adulta, una de les coses que més em va xocar és entendre que l’amor no ho pot tot. Ens han dit que l’amor romàntic és el súmmum de l’amor, però quan tens relacions des de la calma i la convivència t’adones que el moment vital és tant o més important. Això potser no té tanta èpica i no té tanta presència en els relats, però és vital”, opina Díaz. 

A Els possessius es confronten les mirades de diferents generacions. Els pares es miren les filles amb desconcert i incomprensió. “Hi ha una romantització de les relacions duradores d’abans, quan eren una presó per a moltes dones –reflexiona Díaz–. Es concebia l’amor romàntic com una cosa estàtica i la família nuclear com un espai indestructible, institucionalitzat i correcte per organitzar la societat, que és el discurs de Vox. Els vincles eren més forts que els desitjos individuals”.

El desig i la culpa

Entre la por a la soledat i la necessitat de ser estimada

A la protagonista de Sis mesos d’hivern, una amiga li dona un consell clau: “Porta sempre condons a la bossa”. La guionista viu una muntanya russa. Se sent “a dies eufòrica, a dies enfonsada, a dies mare coratge, a dies soltera embogida”, hi llegim. És una dona independent i triomfadora però a la vegada reconeix que necessita un príncep blau. “Em diverteix molt, això, perquè som així: puc ser molt d’esquerres i tenir un gest racista o ser feminista i necessitar que m’abracin”, explica la dramaturga. Fins i tot quan elles prenen la iniciativa, i per molt que el divorci és un camí difícil i dolorós, no té marxa enrere. La por a la soledat hi és present, però no paralitzant. I la parella estable no és l'única sortida. “Quan ets més jove ets més naïf i et creus els missatges de la vida perfecta. Quan ets més gran et tornes més exigent i afines més el radar. Com que el karma no et recompensarà, millor que et muntis una vida xula i no posis tots els ous en una cistella. Si trobes gent que t’estima i estimes, no et veuràs pidolant escorrialles d’amor”, explica Asenjo.

A Alguien como tú, l'últim llibre de Nick Hornby (Anagrama), la Lucy s’acaba embolicant amb el cangur dels seus fills, vint anys més jove. La protagonista de Divorci i aventura també es deixa enamorar per un noi més jove. “Com a dones no se’ns ha donat permís a desitjar i a no sentir-nos putots per això. Quan les dones ens anem fent grans no perdem el desig. Ens han enganyat com a xines! Sembla que la maternitat i el desig siguin incompatibles”, reflexiona Asenjo.

La qüestió dels fills no és menor. El més difícil d’encaixar, per a Marta Buchaca, és la renúncia a mitja vida seva: "Tu et separes de la parella, però és molt dolorós que també t’hagis de separar dels fills. La culpa és molt bèstia, i els homes no la tenen. Aquest també és un dels motius pels quals no creixem més professionalment", reflexiona.

L’influx del feminisme

Com el feminisme ha canviat les relacions i les ambicions  

Les tres autores escriuen des de la perspectiva d’un món que el feminisme ha transformat com un mitjó. Per això sovint la lluita de les protagonistes és contra el que diran però, sobretot, contra elles mateixes. “Jo vaig sentir una espècie de despertar feminista. Hi va haver un moment en què vaig veure els enganys i les justificacions que posava als homes del meu entorn”, reconeix Leticia Asenjo. El mateix li ha passat a Marta Buchaca: “Quan tenia 25 anys tenia una ceguesa molt gran i havia normalitzat certes coses. Per a mi la lluita feminista passa per treballar molt, perquè jo no em senti culpable, perquè ser ambiciosa no estigui mal vist, per superar els patrons de gènere”, afegeix. 

“El feminisme l’únic que ha fet és omplir un buit que teníem de manca de referents. En funció de l’entorn en què haguessis crescut tenies uns referents o altres. De dones lliures, divorciades, lesbianes o dissidents sempre n’hi ha hagut, però si no les tenies a la vora no les podies imitar i no podies creure que era possible viure d’una altra manera. El feminisme ens dona possibilitats. No és una doctrina. Obre camins, obre espais que estaven tancats en funció d’on t’havia tocat néixer i fa una proposta de nou model social que espero que visquin les futures generacions. A mi el feminisme m’obre la vida”, confessa Jenn Díaz.