Claudio Tolcachir: l’argentí que ha deixat de parlar

BarcelonaClaudio Tolcachir és un dels noms de la dramatúrgia argentina que van entrar al país rere l’estela del pare Daniel Veronese i es va guanyar un lloc propi al panorama català, a més del dret a tornar sempre que tingui nova estrena. Fins i tot la seva companyia, Timbre 4, exerceix d’amfitriona del festival Temporada Alta a Buenos Aires. Qui hagi seguit la seva trajectòria i vist espectacles com La omisión de la familia Coleman, El viento en un violín o Emilia -retrats de famílies disfuncionals al límit de l’atac de nervis- se sorprendrà de la premissa amb què Tolcachir va encarar el nou espectacle: fer una obra que no tingui text. “És difícil per a un autor confiar només en el cos, les accions, la poesia”, reconeix, assumint com a veritat el tòpic de verborreics que acompanya els argentins. Però li agraden els reptes: “Pel lloc que ocupa Timbre 4 -afegeix-, et compromet al risc, fa que t’hi hagis de jugar alguna cosa quan et poses a treballar”. Aquí comparteix autoria i direcció amb dos col·laboradors, Lautaro Perotti i Melisa Hermida.

Dinamo és un espectacle que aborda de nou la comunicació, la solitud i la reivindicació de la singularitat, temes recurrents en el seu teatre, però ho fa a través de tres dones que viuen en una caravana i que la major part del temps no s’adonen que estan juntes. “Són tres soledats paral·leles. Estan a prop però no poden utilitzar-se”, diu l’autor, que ha viatjat a Catalunya per a l’estrena al festival Temporada Alta de l’espectacle, divendres i dissabte, després de passar per Milà i Avinyó. “El públic és com algú que espia el veí i ha de completar la informació que veu, imaginar com viuen i com són”, explica Tolcachir. Després d’un any de creació col·lectiva van acabar trobant els tres personatges: una extenista que torna a la competició als 50 anys, una roquera rebel que busca incessantment la intensitat i una immigrant d’un país inventat que viu amagada a la casa, una rulot que té un significat pràctic, metafòric i poètic. “És commovedor veure que es poden comunicar sense parlar-se. Però no hi ha un final feliç. Simplement, és gent diferent que accepta que existeixen els altres i poden acompanyar-se”, diu Tolcachir.