Claudia Piñeiro i els crims que defineixen una societat
BarcelonaPocs dies abans que Claudia Piñeiro viatgés a Barcelona per rebre el Premi Pepe Carvalho de novel·la negra els informatius de l’Argentina explicaven el robatori a mà armada comès per un policia. Les càmeres van gravar fins i tot com el botiguer reconeixia el lladre, que treia l’arma reglamentària. “Si, sortint de nit, els teus fills tinguessin un problema no se t’acudiria dir-los que vagin a la policia. A Llatinoamèrica hi ha un gran desprestigi de les forces policials. Sempre tens dubtes sobre l’honorabilitat de la institució. Això ve de lluny, de la dictadura”, diu aquesta escriptora, de qui Alfaguara publica l’últim llibre, el recull de relats Quién no, i recupera un dels seus títols més emblemàtics, Elena sabe (2006).
Per això a Piñeiro no se li ha acudit crear un detectiu protagonista que sigui policia, com el comissari Kharitos de Petros Màrkaris o l’inspector Wallander de Henning Mankell. Però l’anècdota també indica com concep la literatura de gènere: els crims que es poden cometre en una societat defineixen aquesta societat. Ho feien les novel·les de Pepe Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán -que ha llegit, tot i que avui ja no es poden trobar a les llibreries argentines perquè no s’han reeditat, lamenta- i ho aconsegueixen tots els seus referents. “Als Estats Units pot sortir un jove amb un rifle a matar gent i a l’Argentina hi ha 30.000 desapareguts i nens apropiats, cosa que seria inconcebible en un altre lloc”, exemplifica.
El jurat del premi, que s’atorga en el marc de la BCNegra, destaca que Piñeiro és un “referent ètic”. I no només en la novel·la. L’autora s’ha implicat els últims anys en els moviments a favor de la llei de l’avortament i contra els feminicidis. Fins i tot va prendre la paraula al Congrés per defensar una llei que l’activisme feminista reclama. “És una qüestió de responsabilitat. Has de decidir si hi poses el cos o no. Però com que és una feina col·lectiva, tens un coixí contra els atacs”, diu, contenta d’haver recuperat una paraula que estava “prohibida”. També recorda que aquest gener hi ha hagut 20 assassinats de dones. “A l’Argentina cada dia et lleves amb una nova dona morta”, diu. Són temes que han aparegut sovint a les seves novel·les des que va començar a publicar, als anys 90. Guionista i dramaturga, algunes de les seves novel·les s’han traslladat a la pantalla gran, com Las viudas de los jueves, dirigida per Marcelo Piñeyro (2009). El jurat del premi Carvalho, de fet, també destaca l’ofici a l’hora de dosificar la informació i el suspens, i hi veu un “homenatge a la narració oral”. A més, és la primera vegada que es premia un autor hispanoamericà, apuntava el director de la BCNegra, Carlos Zanón.
La relació de Piñeiro amb el gènere negre, però, és ambivalent. Gairebé l’absorbeix. “A vegades intento que no hi sigui i, com que a les meves novel·les hi ha morts, el gènere se’m fica a dins de l’estructura perquè hi ha un crim, un enigma, la recerca de la veritat i de qui és l’assassí i per què [...] Per a mi el gènere és una zona de comfort, perquè té unes regles que t’ajuden a saber cap on anar”. Però ella intenta respondre a la inèrcia inevitable “des dels marges”. “Crec que el gènere s’està expandint i està empenyent els seus propis límits”, afirma, i esmenta noms com Carlos Zanón mateix o Marcelo Luján.
