Els terrors de la maternitat protagonitzen el film que Claudia Llosa presenta a Sant Sebastià

Sant SebastiàGuanyadora de la Berlinale el 2009 amb La teta asustada, la peruana Claudia Llosa sol explorar en el seu cinema el xoc entre mons oposats, però sempre des de coordenades íntimes. A Distancia de rescate, el seu quart film, el conflicte entre racionalitat i superstició torna a estar present, però aquesta producció de Netflix s'ocupa sobretot de terrors associats a la maternitat: la por a la pèrdua del fill i a no estimar-lo. El títol és una al·lusió directa al fil invisible que uneix mare i fill i al moment en què es tensa perquè la separació entre els dos és tan gran que no permetria socórrer la criatura a temps en cas que tingués un accident. En la pel·lícula, el plat fort d'aquest dilluns al Festival de Sant Sebastià, es troben dues mares però només una sent l'estrebada del fil: per a l'altra s'ha trencat i sent que el seu fill està més enllà del seu ajut.

Produïda per Netflix, Distancia de rescate adapta la novel·la homònima de l'argentina Samanta Schweblin, que juntament amb Mariana Enríquez lidera la nova generació d'autores en llengua espanyola que estan reinventant el terror, introduint-lo en territoris quotidians i reivindicant els imaginaris no anglosaxons per al gènere. Llosa fins i tot respecta l'original veu narradora de la novel·la, una mena de diàleg entre dos personatges que observen des d'un futur incert les accions que ens mostren les imatges. La història es va desplegant al voltant de la relació entre les dues mares, una María Valverde potser massa vaporosa per a un paper que demanava més terrenalitat i una magnífica Dolores Fonzi, magnètica en el seu dolor incrustat dins la pell.

La pel·lícula es mou entre l'exploració de l'amistat còmplice i sensual d'aquestes dues dones i la inquietud creixent que provoca la doble presència del fill de Fonzi en les imatges i en la tenebrosa narració. El resultat és assimilable al subgènere de fills posseïts que tan bé invoca a través del terror les angoixes de tantes mares davant el fet de veure com la seva criatura s'ha convertit un bon dia en una altra persona, un fenomen del tot natural però que, en el fons, té alguna cosa d'esgarrifós.

Hem de parlar sobre Duras

Una altra directora, la veterana Claire Simon, ha presentat també en secció oficial el curiós artefacte fílmic Vous ne désirez que moi, que té un títol internacional prou eloqüent: I want to talk about Duras [Vull parlar sobre Duras]. Es tracta de la recreació d'una entrevista que la periodista Michèle Manceaux va fer a Yann Andréa, amant de Marguerite Duras durant els últims setze anys de l'escriptora i cineasta. Durant 90 minuts, Andréa s'esbrava explicant com es van conèixer quan ell era un homosexual de vint-i-pocs anys i ella un gegant artístic sexagenari i com l'amor possessiu i absolut de Duras va anar esborrant capes de la identitat del noi fins a gairebé anul·lar-la. Una relació tòxica i malaltissa que Claire Simon posa en escena de manera rutinària, fidel a la paraula però sense ambició cinematogràfica. Tot i l'interès d'aquest amor destructiu i el bon treball interpretatiu d'Emmanuelle Devos i Swann Arlaud, Vous ne désirez que moi és un film d'una aridesa que convida més a la becaina que a la reflexió.