Els clàssics literaris, vigents i efectius
BARCELONALa Setmana del Llibre en Català ha patit les seqüeles de la Diada: si dimarts a la tarda no s'hi cabia, ahir el trànsit per l'avinguda de la Catedral era anecdòtic. Hi havia, això sí, activitat a bona part de les casetes de fusta, que agraïen poder-se concentrar en una quantitat de clients potencials assumible i, sobretot, interessada a comprar. "Necessitem que vinguin més lectors", deia Maria Bohigas, de Club Editor, fa uns dies. Amb aquestes paraules apel·lava al poc esperit comprador de bona part dels passavolants, que s'entretenien tafanejant les parades amb ulls més distrets que encuriosits o que demanaven "la lletra d' Els segadors ".
La programació d'ahir a la tarda era més relaxada que els primers dies de la Setmana i menys enfocada a un públic massiu. Va haver-hi la sessió inaugural del diploma de postgrau de llibreria; la presentació d' El catanyol es cura , de Pau Vidal; una lectura sobre Girona, un llibre de records , de Josep Pla, i la conversa entre Joan F. Mira i Vicenç Pagès Jordà titulada Els clàssics avui .
Més llegits i més venuts que mai
"Quan es parla de clàssic es fa en sentits molt diferents -va començar Mira, novel·lista, assagista i traductor, entre d'altres, de la Divina comèdia i l' Odissea -. Es pot fer referència a textos d'una antiguitat considerable, majoritàriament grecollatina i medieval, o també es pot apel·lar a grans obres, florides i de qualitat, que continuen tenint el mateix atractiu i valor que quan van ser escrites". Mira va construir una història portàtil de l'evolució del terme, que a Grècia i a Roma es basa "en els textos més copiats, ensenyats i comentats", desapareix durant l'Edat Mitjana i viu una revifalla al Renaixement per afegir, a partir del segle XIX, les "noves tradicions nacionals", nascudes o recuperades durant el Romanticisme. Pagès Jordà va advertir, abans de la seva intervenció, que oferiria un "contrapunt" des del punt de vista de l'autor. "D'entrada, els clàssics fan molt de respecte i tothom en parla sense haver-los llegit. Quan finalment s'hi apropen hi troben una sorpresa agradable: són més pròxims i frescos que moltes novetats".
Convençuts tots dos de la vigència i efectivitat dels clàssics, els dos escriptors van oferir punts de vista divergents sobre la seva popularitat. Pagès Jordà va fer referència a l'interès decreixent; a Mira, en canvi, li sembla que "quantitativament són més llegits i més venuts que mai". L'autor d'Els jugadors de whist va apel·lar a la "mania cronològica" -ell faria que els estudiants comencessin per Quim Monzó i acabessin per les Homilies d'Organyà - i va arribar a dir que l'escriptor té por dels clàssics: "És la gent contra la qual ens hem de barallar. És angoixant, castrant i paralitzant, llegir-los". Mira va s'hi va mostrar contrari: "M'estimula més comparar-me amb les obres que hauria volgut escriure que amb els textos menors, que m'interessen poquíssim. Sóc un intel·lectual podrit per totes aquestes lectures".
