"Estem nominats tots els caps de departament de l'Escac!", va exclamar Kike Maíllo en conèixer les 12 nominacions als Goya del seu debut, el drama futurista Eva . Maíllo es referia a ell mateix, cap del departament de direcció de l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, i també a Toni Carrizosa (producció), Elena Ruiz (muntatge), Lluís Castells (efectes especials), Aintza Serra (guió), Laia Colet (direcció d'art), Oriol Tarragó (so) i Arnau Valls (fotografia). Són la lletra petita que el públic no llegeix dels crèdits, la classe obrera del cinema, i, tanmateix, part fonamental del petit miracle que suposa Eva , el primer film de robots que es fa a Espanya, una pel·lícula que convida a l'optimisme per la confiança del cinema català per endinsar-se en gèneres que li estaven tradicionalment vetats.
"La gent sempre es fixa en el director i els actors per una qüestió de glamur, però nosaltres, professionalment, ens sentim molt respectats", diu Oriol Tarragó, un dels editors de so més sol·licitats de l'estat. I no cal que ho juri: Eva pot presumir d'haver superat les nominacions de Pa negre als Gaudí, uns premis als quals aquesta nit és candidata en 16 categories, una més que el film de Villaronga el 2011. Els acadèmics avalen la feina dels tècnics de l'Escac, escola convertida en referent d'excel·lència en la formació professional de cineastes. Però, quin és el seu secret?
Compartir el coneixement
El secret de l'Escac és que no hi ha secrets: "La informació circula -assegura Aintza Serra, cap del departament de guió-. No tenim por de compartir el coneixement. I això no vol dir que no hi hagi competència, que n'hi ha, i molta. Però mai a l'hora de compartir el coneixement". L'Escac funciona ben bé com una família que serveix de coixí als cineastes. "Quan Mar Coll dirigeix Tres dies amb la família , abans d'enllestir-la, passen a veure-la el Kike i el J. [Bayona] per donar-hi un cop d'ull. I si cal criticar-la, ho fan. Però és que quan el Kike fa Eva , passa el mateix, i tothom hi diu la seva", afegeix Tarragó.
"Abans els tècnics començaven com a meritoris i pujaven esglaons en el seu àmbit -diu Toni Carrizosa, cap de producció-. Podies arribar a ser director de producció amb grans llacunes en la resta d'àrees. A l'Escac, però, tots rebem una formació no especialitzada durant dos anys. Quan acabes la carrera, independentment de l'especialitat, has rebut classes de guió, producció, so, direcció... Això t'ajuda a comprendre la pel·lícula globalment". Laia Colet, directora artística, hi està d'acord. "A Eva he negociat per primera vegada el meu pressupost amb el dels altres departaments. En el món professional, cada especialitat va a la seva, però la gent de l'Escac pensa en el conjunt de la pel·lícula".
Tots coincideixen que el millor de l'Escac és que facilita que gent amb interessos comuns s'ajuntin i facin coses plegats. "Es crea un teixit industrial de relacions que no existiria d'una altra manera -diu Tarragó-. A l'escola es creen equips i, després, quan algú fa una pel·lícula, crida la gent del seu cercle. El cinema és una cosa molt familiar".
Un sector sense crisi
És inevitable preguntar-se com es veu, des de les trinxeres, el panorama del cinema català. "Cada vegada millor", opina Tarragó. " El orfanato va fer que els productors s'adonessin que es podien fer coses amb la gent d'aquí". Carrizosa ho corrobora. "Els últims cinc anys han sigut molt bons. S'han fet grans produccions com Biutiful o Red lights . Fins i tot pel·lícules que no diries que tenen ADN català, com Spanish movie i Promoción fantasma (dirigides pel graduat de l'Escac Javier Ruíz). És important que tothom entengui que el cinema català és el que es fa a Catalunya, i no només el que es fa en català. Lo imposible , Buried o Tres metros sobre el cielo també són cinema català".
També ha canviat la projecció dels professionals del cinema català a l'estranger. "La gent de fora està més informada que la gent d'aquí -assegura Serra-. Els caps de compres de distribuïdores com Paramount o Universal saben qui són els alumnes de l'Escac i han vist els seus curts". Per Carrizosa, la clau és la millora en la factura del producte. "Ara un productor internacional veu les pel·lícules que es fan aquí i s'arrisca a coproduir-les".
"S'ha apujat el llistó", opina la muntadora Elena Ruiz. "Abans hi havia només quatre gats que feien sempre el mateix. Ara es fan coses, hi ha moviment, i els dinosaures s'estan extingint". Sembla que la crisi no passa pel cinema català. "Jo penso que no -opina Tarragó-. El cinema viu un bon moment. El meu pare és arquitecte i, últimament, diu sovint que sort que no vaig estudiar arquitectura..."