“Quan vaig entrar a classe ell tenia 40 anys més: ell era el mestre i jo la víctima perfecta”

Barcelona“Fa uns anys hauria dit que va ser el meu mestre”. Posar nom a una relació que va durar vuit anys i ser conscient que havia sigut un “abús” va arribar al cap de molt de temps, després d’iniciar una teràpia de catorze anys que va permetre-li entendre que havia sigut víctima del seu professor, 40 anys més gran que ell.

Ignasi Cristià va arribar de Cambrils a l’Institut del Teatre de Barcelona l’any 1988, quan tenia divuit anys. A segon ja vivia al Masnou, a casa del seu professor, un reconegut pintor i escenògraf català. “Quan vaig entrar a classe ell tenia 40 anys més que jo, que era un adolescent immadur. Ell era un dels millors professors de la carrera i una persona reconeguda dins la professió, i va començar a perseguir-me per tot arreu de manera evident”, explica Cristià, que recorda com la relació entre aquell noi “tendre” de 18 anys acabat d’aterrar a la gran ciutat i aquell prestigiós professor de 60 es va normalitzar per part de tothom, tant dins del mateix Institut com del món artístic en què es movien. Però ningú podia imaginar-se “en quina mena de presó m’havia posat”, reflexiona.

Invisibilitat

Malgrat les quatre dècades de diferència d’edat, durant aquells anys de principis dels 90 van conviure com una parella. Però amb les jerarquies molt definides. “Era una relació de poder. Era lleialtat, no me l’estimava. Va crear un ambient de dependència i va tallar-me les ales. Va jugar a crear una dependència total. Jo tenia por, ara ho veig, a perdre tot el que ell em donava com a mestre. Em va fer creure que el meu talent només tiraria endavant gràcies a ell”, explica ara Cristià. El professor el va anul·lar. L’edat i la posició preeminent del docent marcaven la manera de relacionar-se entre ells dos, però també amb els seus cercles d’amistat i professionals. “Durant dos o tres anys no vaig tenir identitat, era invisible”. Fins al punt que en molts dels actes a què assistien no el presentava, sinó que el convertia en un figurant, sempre en segon pla.

Tot va arrencar en un viatge a Lleida. Durant el trajecte van abordar el tema de l’homosexualitat. A la tornada va convidar-lo a sopar a casa seva, i a poc a poc es va anar guanyant la seva complicitat. “Quan va veure que estava madur, em va proposar el sexe”, diu Cristià, que recorda una frase que mai oblidarà: “Em veia com una copa de vidre de Murano i no volia que ningú em trenqués”. Però, en realitat, qui l’estava esquerdant era ell. La relació va provocar que aquell noi de Cambrils, que era una “víctima perfecta” per les circumstàncies personals en què havia crescut, acabés deslligant “l’afecte del sexe”. Les cicatrius van ser molt grans.

La relació va durar fins al juliol del 1997, quan va conèixer una altra persona que va permetre-li trencar la relació, i una dècada després va iniciar la teràpia. “Estava en un pou, anava cap a l’abisme. Si no hagués fet el procés no podria estar aquí, m’hauria autodestruït”, relata.

Cristià ha anat superant etapes, fins a ser capaç de “posar nom” al que va passar. No obstant això, manté la frustració de no poder mirar “directament a la cara” el mestre, mort el 2018, i dir-li “el que pensava”. Una relació feridora, marcada per un abús de poder. “No vull que hi hagi ningú més que faci el mateix mal. Ha de quedar constància del que va passar per si algú s’hi veu reflectit i diu «això m’està passant a mi». Jo, en el seu moment, no vaig trobar ningú”.