Clara Peya: "Està tot tan estereotipat que l’estètica també està estereotipada"

BarcelonaEl 2019 també ha sigut l'any de Clara Peya, premiada i reconeguda arreu gràcies a discos com Estómac i a la feina escènica que fa amb la seva germana Ariadna a Les Impuxibles, amb projectes com Suite TOC. Ara publica A A (Analogia de l'A-mort) (Satélite K, 2019), un disc de piano i subtileses electròniques que, diu, només tocarà una vegada en directe: aquest divendres a la sala Utopia 126 de Barcelona.

¿Amb quin sentiment has fet el disc A A (Analogia de l'A-mort)

He tingut un any difícil per moltes coses. En teoria havia de treure disc el 2020, que el trauré igualment, però he necessitat fer un disc amb piano sol per fer una mica de resum de l’any. També és una mica ritual, perquè amb aquest disc només farem un concert: comencem i acabem, neix i mor el mateix dia. És també una manera d'honrar la dificultat d'aquest any.

Des de fora la percepció és diferent: és a dir, has sigut Premi Nacional, Estómac

Tot plegat té moltes contradiccions. Per a mi ha sigut un any difícil perquè he estat molt exposada públicament. I no és el mateix exposar-te pel teu producte que exposar-te per qui ets tu. Jo treballo amb el meu material, amb el que a mi em travessa. Per exemple, Suite TOC ha sigut remoure moltes coses: m'he obert al món per explicar el meu diagnòstic de trastorn obsessiu compulsiu. He fet una exposició molt forta, però era poc conscient del que això suposava realment.

Quin és el detonant? Quan t'adones que està sent un any difícil?

En general, tot el procés Suite TOC. Tinc el diagnòstic des dels 21 anys i m'he medicat, però no havia fet l’esforç de pensar què vol dir tenir un diagnòstic, com ha fet que em relacioni amb les altres persones, sobretot amb la meva germana. Aleshores vaig començar a canviar aquests patrons, la qual cosa és molt difícil. Posar en marxa tot aquest engranatge ha sigut molt complicat. He començat a intentar-me fer responsable, realment responsable, del que em passa i de qui soc.

¿T’inquietava que aquest canvi afectés la teva música?

No, gens ni mica. M’és igual. És que crec que la música és un reflex del que passa a la vida. Deixo que m’afectin les coses i m’hi tiro de cap. Després ja em miraré el trau.

El disc, per tant, reflecteix el que t'ha passat.

Sí. La portada és un àngel, i el concepte és el de l’àngel com a figura màgica, però també com a figura que vola. Tinc la sensació que la majoria de persones som àngels que no podem volar, perquè estem engabiats, però sobretot perquè ens han tallat les ales. També faig l’analogia de l’amor i de la mort. Per això les cançons tenen un títol doble.

Per exemple, Instru-mental, Re-üll, Instru-mentalRe-üllCor-responent

Exacte. La música instrumental té una cosa molt màgica: el grau d’abstracció és tan alt que te’l pots emportar a tot arreu. La idea era fer un disc que fos meitat llum i meitat foscor, que sobretot conscienciés que si no abracem la foscor no ens podem relacionar amb la llum.

Això que expliques és Curt-circuit

Sí, podria ser, perquè Curt-circuit té a veure amb això. ¿Saps que la caixa que sona aquí és una bombeta? Tots els sons electrònics del disc estan samplejats. A-sexual té una albergínia. Vaig anar a buscar albergínies, i buscava les més madures perquè sonen millor.

A Dis-culpa passes del món clàssic a un altre més pròxim al Dis-culpafree jazz

Sí, sí. Sempre em diuen: "¿Però tu què fas?" Ostres, jo què sé què faig. He escoltat molta música, com tothom, i en faig un recull. Em diuen que vinc del clàssic, contextualitzem els compositors clàssics en la seva època: aleshores no eren clàssics, sinó pioners. M'interessen molt els debats sobre la música. En el moment que la música, sigui de l’època que sigui, es converteix en un exercici intel·lectual... Per exemple, el dodecafonisme. Sí, havia d’existir Schönberg, i està molt bé que hagi existit, però si només és un exercici intel·lectual, ¿llavors per què fem art? ¿O per què toquem? ¿Per necessitat? En l’època que estem vivint, amb aquest capitalisme, amb tota aquesta violència i pobresa, no sé si les persones amb el privilegi de poder-nos dedicar a l’art tenim dret de fer un exercici, i que ens donin 40.000 euros per fer-lo. Tenim una responsabilitat i un compromís. No cal posar-te a rapejar i dir "Em cago en el sistema", però hi ha mil temes per fer crítica i mil temes per ser abordats.

Tu has fet política de moltes maneres. Per exemple, cedint el micro i l'escenari en els concerts a entitats perquè expliquen les seves problemàtiques i reivindicacions.

Ho hem fet a cada un dels concerts de la gira, i en portem 70. Crec que és un mínim. Quan em van donar el premi Butaca per la música de Suite TOC va haver-hi tota la problemàtica del que va passar al Teatre Lliure amb l'obra Àngels a Amèrica [dirigida per David Selvas] i el personatge racialitzat, que van dir de fer-lo al Quim Àvila, que és un actor que a mi m’encanta però que no és racialitzat. Bé, va haver-hi tota aquesta problemàtica i jo vaig parlar amb el col·lectiu Tinta Negra, que són el col·lectiu d’actors racialitzats, i els vaig dir: "Veniu i, si guanyo, recolliu vosaltres el premi i així teniu aquest espai de queixa". Van fer un discurs superbonic i potent, i alhora respectuós. Però després David Selvas va guanyar el premi a la millor obra i va dir que no sentia còmode rebent el premi per tot el que havia passat... ¿I què van fer els mitjans? Titular amb el David Selvas, quan el titular havia de ser: "El col·lectiu Tinta Negra surt a parlar". És que no m’ho puc creure.

Tornant al disc, en un treball de naturalesa instrumental hi ha un text teu que diu: "Maquillándote la piel para borrar mis huellas

És que aquest any he tingut una ruptura sentimental. Jo no estava en el meu centre i vaig decidir deixar les xarxes i deixar de fer entrevistes durant tres o quatre mesos. Me'n vaig anar a la muntanya a meditar, a caminar descalça, a connectar amb mi mateixa. I allà, a la Fundació La Plana, que és un lloc increïble, hi havia un piano. Vaig fer el disc allà aquells dies, tot i que no era la meva intenció. Volia que el disc fos instrumental, però vaig tenir la necessitat de fer un tema així, amb text. Com que soc bastant dramàtica, el text és dramàtic. De la mateixa manera, en els moments d'eufòria soc molt eufòrica.

¿Has trobat la teva veu artística?

Jo penso que sí. A partir d'esPIral tots els discos han tingut un concepte. Crec que ve molt de les arts escèniques, de treballar molt en dansa i en teatre: veus que la música realment està al servei de. No vull fer cap disc que no tingui concepte. Si no, no el faré.

El disc conceptual encara té molt mala premsa, quan qualsevol simfonia de Beethoven ja era conceptual.

Absolutament.

¿Ha faltat diàleg entre músiques anomenades cultes

També acaba sent un problema social. Classe baixa i classe mitjana-alta, se separa per aquí. Vas al Liceu a veure una òpera i formes part d'alguna cosa, i t’arregles per anar al concert, i t’adorms però has anat al Liceu. Per a mi el problema és que no et permeten consumir diverses coses. Hi ha música clàssica que és molt dolenta i música popular que és boníssima. Vull dir que no sé per què ens separem des d’aquí. No entenc per què tot ha d’estar compartimentat. Si ets hip-hopero has de dur una cadena i ser superdolentot. Està tot tan estereotipat que l’estètica també està estereotipada. A mi em veien tocar el piano clàssic i em deien que es pensaven que tocaria la bateria, com si tingués cara de tocar la bateria.