I si la civilització no cura els mals de l'home, sinó que els origina?
Jordi Boixaderas estrena un monòleg sobre la vida i l'obra de Jean-Jacques Rousseau al Festival Temporada Alta de Girona
- Temporada Alta, Festival Clàssics i CCCB.
- Jordi Boixaderas, actor.
- Sala La Planeta, 18 d'octubre del 2024.
Al contrari que la majoria dels seus contemporanis, el filòsof Jean-Jacques Rousseau, davant la clàssica dicotomia entre estat salvatge i civilització, mostrava una clara predilecció per tot el que era previ a qualsevol organització en societat. Defensor del concepte del bon salvatge, el pensador creia fermament que l’ésser humà, per naturalesa, era bo, lliure i virtuós, i que era justament la vida en societat el que el corrompia i li despertava els vicis de la riquesa, la fama o l'enveja, focus de conflictes i desgràcies.
Sobre totes aquestes idees, tant controvertides com influents, versa el monòleg Rousseau i l’home a la natura, de l’actor Jordi Boixaderas, que s'acaba d’estrenar a la sala La Planeta de Girona, en el marc del Festival Temporada Alta. L'obra proposa una lectura dramatitzada d'alguns dels textos cabdals en què Rousseau contradiu la vella sentència de l’home és un llop per a l’home, necessària per justificar el control de les lleis i els governs. Boixaderas interpreta el mateix Rousseau i, a través de les línies escrites per Joan Casas, reconstrueix en primera persona els moments més importants de la seva vida, compartint amb el públic conflictes, intimitats i inquietuds, mentre, de manera totalment integrada, va llegint fragments molt ben sintetitzats de les obres a les quals fa referència. L’espectacle, coproduït amb el Festival Clàssics i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), també es podrà veure a la capital catalana el pròxim 24 d’octubre.
Un text que pren vida
La lectura, molt ben declamada per Boixaderas —mestre de l'entonació, les pauses i la cadència, tot i que amb la mirada un pèl massa enganxada al paper—, en cap moment es fa feixuga ni carregosa, ja que troba el punt just entre la teatralització de la biografia i l'assaig filosòfic. Així, sense perdre el rigor i la profunditat que mereix el pensament de Rousseau, l'obra aconsegueix un to equilibrat, amè, agraït i intel·ligible que fa partícip el públic en la comprensió i l'elaboració de les idees. Com si, a través del monòleg, el text fixat en els llibres prengués vida i, fidel a la vella herència socràtica dels diàlegs de l’Acadèmia de Plató, trobés en la paraula parlada el seu vehicle més natural d’expressió.
La peça dona fe de la valentia de Rousseau, un filòsof amb veu pròpia, polèmic i proscrit, que, en temps de la Il·lustració, es va atrevir a elogiar l'estat de natura, anterior a les lleis, els llibres o els governs, com un moment pur d'innocència i veritat; un instant embrionari, en què l'ésser humà campava lliurement, sense cap més altra preocupació que la supervivència. I, en veure el monòleg, queda clar que aquesta exaltació de la salvatgia, per molt utòpica i inconstant que pugui semblar a primera vista, és la lliçó més poderosa i actual del filòsof, no pas perquè hàgim de tornar a viure als boscos i a les cabanes, sinó perquè pensar com eren les coses abans d'organitzar-nos en societat és justament la manera més fecunda per entendre, posar en qüestió i millorar els defectes, els abusos i les atrocitats del progrés i la civilització.