Ciutats construïdes perquè no hi visgui mai ningú

BarcelonaAls Emirats Àrabs, el 2017, es va inaugurar Al Hambra, una gran ciutat amb centre urbà, un port, una petroquímica, un aeroport i una planta de gas. El 2020, en algun lloc dels alts del Golan, va començar a funcionar una altra ciutat amb tot un entramat subterrani. El 2024, a Singapur, va obrir SAFTI City, amb molts edificis interconnectats i estacions de metro. Totes elles són en països diferents, però tenen un tret en comú: no estaran mai habitades. S'han construït perquè els soldats s’hi entrenin per fer la guerra. Són poc visibles, la majoria són inaccessibles, encara que en algunes fan jornades de portes obertes i segurament no hi arribaríeu amb el Google Maps. Ocupen terrenys militars i cada vegada n'hi ha més. A Espanya, a prop d’Albacete, n’hi ha una: Chinchilla (2007).

L’arquitecta Julia Schulz-Dornburg (Múnic, 1962) ha investigat a fons aquestes ciutats i n’ha escrit un llibre on explica, fins i tot, com arribar a disset d'aquestes ciutats: Complete guide to Combat City (Jovis, 2024). L’arquitecta, que participa aquest dimarts en una conversa al CCCB sobre aquestes ciutats amb Thomas Keenan, director de Human Rights Project del Bard College de Nova York, alerta que aquestes instal·lacions construïdes a escala real s’han estès per Europa, els Estats Units i l'Orient Mitjà, i la seva arquitectura ha anat evolucionant.

Segons els investigadors militars, les ciutats seran cada vegada més el camp de batalla. Aquests experts auguren combats asimètrics i no entre estats. "Quan fan aquests entrenaments és perquè els soldats es puguin salvar a si mateixos. No hi ha reflexió sobre com afectarà les ciutats o els seus habitants", assenyala Schulz-Dornburg, que s'ha encarregat del comissariat i el disseny d'exposicions com Ruïnes modernes de Berlín. Una topografia del benefici a la galeria Aedes (Berlín) i El cos vestit al DHUB (Barcelona). L'arquitecta també va investigar on s'amagaven les estàtues de Franco i en va fer un llibre: ¿Dónde está Franco? Cuaderno de un viaje (Tres Hermanas). A les ciutats combat, els militars aprenen a entrar a les cases, quasi mai per la porta principal, a moure’s pels carrers i evitar els franctiradors, a disparar per un carrer ple de gent, a rescatar companys i a retirar cadàvers, o a negociar amb els habitants. Alguns edificis no tenen sostre, perquè així els entrenadors poden veure des de dalt com es mouen els soldats dins les habitacions d'aquests pisos ficticis.

Ciutats amb efectes especials i actors

En el disseny d’aquestes ciutats no hi intervenen només arquitectes. "Sovint també hi participen tècnics de cinema, per exemple, perquè hi ha una recreació completa, també dels sorolls, les llums, del fum...", destaca Schulz-Dornburg. Fins i tot hi intervenen actors i robots. Hi ha els que fan d’extres, els que s’interpreten a si mateixos, és a dir, autòctons del lloc on s’espera entrar en conflicte, soldats que fan d'enemics i veterans de guerra que simulen ser ferits. En moltes de les instal·lacions hi ha nines i ninos que simulen ser civils, i robots. N'hi ha de totes les mides i formes. Alguns són per terra i representa que estan malferits. N’hi ha de tan sofisticats que fins i tot sagnen, respiren amb dificultat o fan sorolls. Uns altres són objectius perquè els soldats aprenguin a disparar. "Els soldats fan una immersió completa i alguns són descartats perquè durant aquest entrenament es constata que no aguanten bé la pressió", destaca Schulz-Dornburg.

Els primers a construir una ciutat per simular la guerra van ser els alemanys el 1938. Un antic poble dedicat a l’agricultura i a la ramaderia es va convertir en Hohenfels. Paral·lelament, als Estats Units es van aprofitar les instal·lacions d’un psiquiàtric per fer realitat Muscatatuck. El 1942, els britànics van començar a fer servir la seva pròpia ciutat construïda per entrenar-hi soldats: Eastmere. Després de la Segona Guerra Mundial, amb l’arribada de la Guerra Freda, les dues ciutats es van aliar i van començar a col·laborar intercanviant idees i recursos militars. El 1980 van ser els israelians els que van fer una visita a Hohenfels i van considerar que necessitaven fer un pas en els seus entrenaments i simular la guerra en un entramat urbà. Van acabar construint Baladia, que recreava una ciutat libanesa amb mesquites incloses. Mesos després d’haver-la acabat de construir, el juny del 1982, Israel va envair el Líban. El 1988 els britànics van obrir Copenhill per entrenar-hi l'exèrcit per fer front als conflictes amb els irlandesos... i així successivament s’han anat construint ciutats per simular guerres.

"Al principi es recreaven i simulaven ciutats dels llocs on s'estava en conflicte, però els darrers anys això ha canviat. Totes s'han anat assemblant, ha sorgit un urbanisme i arquitectura específica i dissenyada per entrenar-hi soldats a gran escala —diu l'arquitecta—. Aquestes ciutats han acabat sent com un sofisticat gimnàs gegant", assegura Schulz-Dornbrug. Res és on s’espera que estigui i moltes estructures o distribucions no tenen gaire sentit des d'un punt de vista urbanista o arquitectònic. "Ja no simulen una realitat, sinó que són hiperreals. Són ciutats construïdes segons la tesi que en el futur la ciutat serà un camp de batalla. Serveixen també per consolidar aquesta tesi i cada vegada s'assemblen més entre si, perquè formen part d'una xarxa internacional on es comparteixen tècniques i estratègies", conclou l'arquitecta.