La ciutat que va començar a pelegrinar als camps de futbol

BarcelonaEl dia de Nadal del 1921, milers de barcelonins van començar un llarg i lent pelegrinatge. Les cròniques parlen de carruatges elegants, tramvies plens i bicicletes enfilant muntanya de Montjuïc amunt. Més d’una família no va tenir la festa en pau, aquell Nadal. ¿Què era allò d’anar a veure un partit de futbol en un dia com aquell? Però fa un segle, els estadis competien amb les esglésies per veure qui aplegava més feligresos. Aquell dia de Nadal del 1921 la ciutat inaugurava el seu recinte esportiu més gran, l’Estadi Català, a l’antiga pedrera de la Foixarda. Més de 25.000 espectadors van fer acte de presència en un amistós entre el Barça i l’Sparta de Praga txec. Quan els aficionats es dirigien cap al camp, a la capella del Palau centenars de persones encara allargaven la missa del gall un cop havia sortit el sol, amb oracions i càntics cada 30 minuts. A Montjuïc, en canvi, es cantaven gols. Era una ciutat de missals i de botes de futbol, d’oracions, penitències i temples cada cop més alts. Tant els de Gaudí com els estadis.

El Barça va perdre aquell partit per 2-3, però el dia de Sant Esteve va arribar la revenja i va derrotar l’Sparta per 2-0, amb un gol de Paulino Alcántara, aquell davanter fill de militar nascut a les Filipines just abans que aquelles terres deixessin de formar part d’un Imperi Espanyol cada cop més petit. En els dos partits, centenars d'aficionats sense entrada es van jugar el físic per poder-los veure penjats dels murs de l’antiga pedrera. Als futbolistes txecs els va sorprendre la gentada que s’enfilava pels turons. Als catalans també. Tant, que la gran estrella del Barça, Josep Samitier, sempre explicaria que la història del futbol barceloní va canviar per sempre aquell dia de Nadal del 1921, en què la ciutat també va viure curses de natació i tornejos de tenis i de pilota basca.

L’esport ja s’havia fet fort al cor de la ciutat, amb un munt de recintes esportius escampats pels barris, sobretot l’Eixample, on el Barça tenia el camp del carrer Indústria. Aquell on els vianants veien el cul dels aficionats que seien sobre un mur de l'última fila, l'origen del malnom culers. Durant unes quantes dècades hi va haver camps de futbol just als peus de la Sagrada Família, aprofitant aquells descampats per on encara pasturaven cabres quan Gaudí va començar a treballar en el seu temple. Al camp de Can Grassot, entre els carrers Mallorca, Sardenya, Provença i Sicília, hi jugaria l’Espanyol els primers partits de la seva història, l’any 1900. L’Europa jugaria el 1909 en un camp entre els carrers Mallorca, Sicília, Provença i Nàpols, però del 1912 al 1919 es va traslladar al carrer Marina, a l’altre costat del temple de la Sagrada Família, on es jugaria a futbol fins a mitjans dels anys 20, convertits en la dècada dels grans estadis. Una època en què la rivalitat entre el Barça i l’Espanyol es va fer major d’edat i en què es va escriure per primer cop la paraula Barça a la revista satírica Xut!, la mateixa on fa un segle es va dibuixar per primer cop l’avi del Barça i es va anomenar els aficionats de l’Espanyol pericos. No per l’ocell, no. En aquest cas, perquè eren quatre gats i a l'època hi havia un dibuix animat molt conegut que es deia el Gato Perico. Va ser l’època en què es van començar a moure molts diners per veure jugadors com el porter del Barça aquell dia de Nadal del 1921, Ricardo Zamora. El Divino, juntament amb Samitier, era l’esportista més famós d’una ciutat on els joves ja s’aplegaven, encuriosits, a les portes dels restaurants del Paral·lel on aquests dos sportsmen sopaven, per poder veure’ls. I copiar la seva manera de vestir. De fet, pocs mesos després dels partits a la Foixarda, Zamora va tornar a l’Espanyol, el club on havia debutat, en un fitxatge que va fer córrer rius de tinta a la premsa de l’època.

Tres estadis en tres anys

Pocs mesos després del partit contra els txecs, el Barça inaugurava el nou camp de les Corts, obra dels arquitectes Santiago Mestres i Josep Alemany, amb capacitat per a 30.000 espectadors. Joan Gamper, orgullós, va treure pit d’aquell recinte esportiu tan modern un dia que va anar a la prestigiosa barberia Pintó, a la ronda Sant Pere. Segons sembla, Gamper es burlava de l’Espanyol mentre li arreglaven els bigotis. El club blanc-i-blau, després d’haver arribat a suspendre l'activitat a mitjans de la primera dècada del segle, peregrinava llavors sense rumb per la ciutat buscant una llar, un estadi. Evelio Doncos, el president del club uns quants anys, s'havia arruïnat per comprar el primer camp en propietat de l’entitat, al carrer Muntaner, entre Londres i Indústria. I l’Espanyol continuava buscant una llar fa un segle, incapaç d’arrossegar tanta gent com un Barça cofoi amb el seu camp de les Corts i capaç de reunir 25.000 persones a l’estació de tren per rebre els jugadors que van guanyar la Copa del Rei aquella temporada. El que mai se sabrà és si Gamper era conscient que just al darrere tenia fent cua Genaro de la Riva, el president de l’Espanyol. Aquest, indignat, s’hauria aixecat cridant: "Mentre jo visqui, l’Espanyol viurà, i si no té un camp, jo n’hi compraré un!" Dit i fet. De la Riva va comprar, amb l’ajuda d’altres directius ja aquell mateix 1922, els terrenys de Can Ràbia, on el 1923 es va aixecar l’estadi que va canviar la història del club: Sarrià. En dos anys, la ciutat va inaugurar tres estadis per a més de 20.000 persones. La Rosa de Foc ja s’havia convertit, també, en una ciutat de futbol.

Dossier Gaudí 1921

Següent

Irlanda, un estat nascut enmig de la violència a la fi de la Gran Guerra

Anterior

L'esclat de la inestabilitat

Vés a l’ÍNDEX