Cites indispensables i estrelletes entre els estels de Peralada

El Festival de Peralada manté la constant qualitativa a partir de grans noms de la música, presents en una programació que, un cop més, prioritza la lírica. Després de La traviata amb llums i ombres del binomi Frizza-Azorín, ressenyada en aquestes pàgines per l’amiga Marta Porter, va arribar el torn de l’espectacle Human love, love divine, suggerent proposta ideada pel tenor Juan Sancho, coprotagonista de la sessió amb la soprano Núria Rial i la Capella Cracovensis, dirigida per Jan Tomasz Adamus.

L’enfilall d’àries i duets extrets d’òperes i oratoris de Händel permetia resseguir la temàtica amorosa des del pla humà i religiós, amb números tan originals com poc prodigats i ben defensats per Sancho, tot i una projecció no sempre suficient i algunes notes greus lleument opaques. Per la seva banda, Núria Rial va encisar amb el seu cant natural, refinat i amb agilitats incontestables. Un cop més es constata que els programadors de casa haurien de contractar molt més sovint una de les nostres millors ambaixadores en matèria de cant, amb una puresa cristal·lina que sempre ens ha fet pensar en l’exímia Victoria de los Ángeles.

L’endemà tornava Juan Diego Flórez a l’auditori dels jardins del castell empordanès que l’ha acollit en altres ocasions. El tenor peruà s’ha erigit en bon coneixedor dels trucs que li permeten ficar-se el públic a la butxaca. I a fe que ho aconsegueix. Però, per damunt de tot, Flórez continua posseint una de les veus més boniques de tenor del moment, i segueix defensant aquest estatus amb un repertori que inclou alguns dels compositors que millor ha interpretat, com Donizetti, juntament amb d’altres que ha incorporat recentment, amb fortuna i esperances de futur, com Gounod i Massenet. Per contra, Puccini no és el més escaient per al timbre de Flórez, tot i que la presència a l’escenari de la molt correcta soprano Ruzan Mantashyan justificaven el duet O soave fanciulla de La bohème com a conclusió del concert. Els acompanyava una feliç Simfònica del Vallès ben dirigida per l’atenta batuta de Guillermo García Calvo.

Per la seva banda, era molt esperada la presència de Gustavo Dudamel al capdavant de l’Orquestra de Cambra Mahler. La popularitat del programa ( El somni d’una nit d’estiu, de Mendelssohn, i la primera simfonia de Mahler) feia doblement atractiva una vetllada intensa, gràcies a la generositat sonora amb què el director veneçolà va assumir les dues obres. Tanmateix, la immensitat volumètrica aplicada a la simfonia mahleriana va afectar un discurs poc narratiu, sense tensió en l’exposició dels temes i amb errades puntuals de fustes i metalls. Es va agrair, això sí, el gest precís de Dudamel dirigint de memòria una peça que forma part del seu repertori habitual. Per la seva banda, la música incidental de Mendelssohn va comptar amb el bon paper de l’orquestra i del Cor de Noies de l’Orfeó Català, a més de les solistes Mercedes Gancedo i Lidia Vinyes-Curtis. La interpretació va ser en general correcta, sense genialitats i refredada per les intervencions de l’actriu María Valverde recitant fragments de Shakespeare. Això sí, Dudamel va triomfar pel seu carisma i professionalitat.