L''Alegría' del Cirque du Soleil torna amb nova llum... i l'opinió de dos pallassos

LondresRetrobar-se periòdicament amb el Cirque du Soleil és com fer-ho amb la memòria rejovenida d'un mateix. O gairebé. I quan el 20 de març vinent obrin de nou al públic la gegantina carpa que instal·laran a l'Hospitalet de Llobregat, i amb què voltaran després per diferents ciutats de la península Ibèrica al llarg de tot el 2024, serà un retrobament doble. D'una banda, amb la idea de la memòria del circ de sempre, dels números clàssics, però forçats fins als límits de les lleis de la física i de la gravetat; en segon lloc, amb l'espectacle Alegría, el més exitós de la història del grup, que els va donar fama mundial als anys noranta, però que oferiran amb "una nova llum". Nous números, nou vestuari, noves coreografies, propostes més arriscades però, de fons, la icònica cançó si bé amb arranjaments diferents.

La intenció és que l'espectador gaudeixi d'una experiència diferent, tot intentant que evoqui l'anterior, si és que va tenir l'oportunitat de veure un espectacle que se'n pot dir quasi fundacional, i que amb motiu del 25è aniversari de l'estrena (1994), el 2019 van decidir adaptar-lo als nous temps, i el van inaugurar a Montreal.

Es tracta d'una aposta artística molt arrelada en la tradició del circ i, és clar, també d'una aposta comercial, igualment vinculada a aquesta tradició: artistes que es formen en alguns casos de generació en generació i que necessiten espectadors d'una generació de grans amb un incentiu poderós per acompanyar els més joves a descobrir la reinterpretació del circ.

A Barcelona, el xou original va arribar amb la primera visita a la capital catalana de la troupe canadenca. Era el 1998. Sis anys després dels Jocs Olímpics. La ciutat ja estava perfectament ancorada al mapa del turisme global, fins i tot bastant abans que Google Maps acabés d'empetitir el món encara més. Que el Cirque du Soleil posés tota la carn en aquella graella era un altre símptoma de la mutació que s'hi experimentava "des del Tibidabo al mar, i del Besòs al Llobregat".

Es van instal·lar, aleshores, a la Mar Bella. Feia quatre anys que giraven pel món i els amants del circ van poder percebre que es trobaven davant d'una altra dimensió del més gran espectacle de la terra, per utilitzar el títol original de la pel·lícula de Cecil B. DeMille. Però també van copsar que allò no tenia res a veure amb la imatge que va oferir als anys 50 un dels pioners del cinema de Hollywood, ni tampoc amb la que mostrarien una dècada i escaig després Henry Hathaway, Samuel Bronston i John Wayne a El fabulós món del circ (1964), una pel·lícula filmada, entre altres llocs, al Gran Teatre del Liceu. I no només perquè ja no hi havia les feres ferotges.

Aquest cronista no va tenir l'ocasió de veure aquella primera Alegría; tampoc quan la van tornar a portar al Palau Sant Jordi el 2012. Per tant, em resulta impossible establir cap comparació amb l'actual. Però sí que he pogut gaudir de la "nova llum", no pas sota la gran carpa, sinó al Royal Albert Hall de Londres, on es va estrenar fa uns dies, i on habitualment el Cirque du Soleil recala abans d'iniciar les gires europees.

Monsieur i Monsieur

Són dues hores i escaig en què més enllà de l'arriscada màgia voladora dels trapezistes, de les piruetes dels saltimbanquis sobre cintes rodant o dels equilibristes sobre les perxes, de la sincronització entre el cos humà i els cèrcols, del desafiament del joc amb foc, i d'un vestuari sorgit de la Commedia dell'arte, el que més captiva, almenys a qui escriu aquesta crònica, és l'actuació dels dos clowns, Monsieur i Monsieur, com s'anomenen a l'escenari.

Són, a la vegada, cortina de separació entre els diferents números i fil conductor d'una tènue trama narrativa: el regne ha quedat buit, el rei ha mort, i comença la lluita entre aquells que volen el poder. Paradoxalment –o no–, són els dos pallassos els que entenen millor la tensió que s'hi viu, i potser la necessitat d'Alegría. Així, els saltimbanquis poden esdevenir guerrers amenaçadors i els trapezistes, àngels d'esperança, però seran Monsieur i Monsieur els que alertin dels perills de la situació: salvant alguna distància, com fa Hans Schnier, el personatge de la novel·la de Heinrich Böll Opinions d'un pallasso. I la parella les exposa amb un detall exquisit per la tècnica del mim, amb l'expressió i els moviments del cos i amb un llenguatge onomatopeic que resulta perfectament comprensible. Una feina sobrepuntada en tot moment per la música d'una acordionista que tant sona trista com còmica; que tant plora com riu, que tant evoca Buenos Aires com Nàpols, que és fragilitat i joia de l'existència.

L'esclat que consagra els clowns és el número de la tempesta de neu, amb què es tanca la primera part. Una performance que pot ser un poètic crit d'alerta de la tragèdia dels milions de refugiats del món; de la vida que s'escapa d'un cos i un rostre humà fet només amb una maleta i una bossa de paper que amb dos forats li dona ulls i ànima. Que aquest trio de la troupe siguin espanyols, Pablo Gomis, Pablo Bermejo i Sara Formoso, és quasi anecdòtic, si no fos perquè difícilment al seu país podrien viure del seu art. El que realment compta, però, és que són artistes enormes per la seva tremenda senzillesa.