La gran carpa del Cirque du Soleil es planta de nou

LondresQuan dona corda a una clau gegant com les d'una capsa de música de fireta, arrenca el xou. Un pallasso fita la grada i, de sobte, tic-tac, la màgia omple l'escenari; el tapís rodant sobre una base que gira 360 graus avança sense moure's, metàfora del somni que es proposa: la butaca des de la qual s'inicia el gran viatge al Mèxic asteca, al del peiot, al del desert, al dels colors que evoquen Frida Kahlo, al de la música de les cançons populars com algunes de les que canta Lila Downs, tot alhora i tot sota un mateix sostre.

Vint-i-dos mesos després que, a causa de la pandèmia, el Cirque du Soleil suspengués les 71 funcions dels diferents xous que estava presentant aleshores arreu del món –com tota la resta d'espectacles en viu, l'amenaça de catàstrofe econòmica era evident–, la companyia canadenca globalment famosa ha tornat a Europa amb un clar propòsit: el xou ha de continuar! Per fi.

Des del 12 de gener, el Royal Albert Hall de Londres recupera el muntatge que aleshores va quedar aturat: Luzia. L'esmentat somni mexicà ple de color, aigua -12.000 litres- i sons amb el qual s'embolcallen els números clàssics del món de les pistes –malabarismes, cordes, acrobàcies, trapezis, equilibris i molts més–, tintats per una espectacularitat tecnològica que no defuig l'"encara més difícil" però que aposta, també, per l'"encara més espectacular", marca de la casa.

I espectacular i alhora emocionant serà, sens dubte, la plantada de la carpa –amb capacitat per a 2.500 espectadors– sota la qual Luzia oferirà les seves representacions a Catalunya a partir del 17 de març –de moment, sense data de sortida–, just quan s'hauran complert dos anys i quatre dies de la suspensió dels espectacles, el 13 de març del 2020. "Un Divendres Negre –com recordava fa uns dies al Financial Times Daniel Lamarre, director executiu del circ fins a l'1 de desembre i ara vicepresident executiu– en què en 48 hores vam passar de mil milions d'ingressos a zero".

Lamarre va haver de repatriar tots els artistes i tot el personal de suport dels xous en gira en un moment en què els avions havien deixat de volar, la incertesa era màxima i la immensa majoria dels països del món tancaven les seves fronteres en un efecte dòmino que, vist ara, fa esgarrifar. Menys d'una setmana després del Divendres Negre, per vídeo, el màxim responsable de la companyia va haver d'acomiadar el 95 % de la plantilla de l'empresa (4.679 persones). I el juny del 2020 va declarar l'empresa en fallida per protegir-la dels creditors i els deutes. El futur no podia ser més fosc.

Però fent honor al ja esmentat "encara més difícil", la negror d'aquells dies ha deixat pas a l'esclat de la llum i el color de Luzia. I el públic, a Londres, ha respost amb prou entusiasme. El covid, i l'òmicron, especialment, continuen projectant la seva ombra, que atropella de tant en tant les millors intencions.

L'espectacle Luzia que aquest cronista ha pogut veure aquest dijous al mític escenari victorià, originalment de dues hores de durada, s'ha vist retallat en uns deu minuts davant la impossibilitat de dur a terme el número dels balancins. Tot i així, el xou ha tirat endavant. La normalitat encara no ha tornat amb tots els ets i uts, però la voluntat que ho faci, sí.

Referències cinematogràfiques

El somni que la seixantena llarga d'artistes presenten davant del públic –amb un miler de vestits i 140 parells de sabates en ús– fa picades d'ullet contínues al món del cinema. Evidents algunes i implícites d'altres. Com la de l'inici, per exemple. El descens del pallasso paracaigudista es tanca no pas amb l'obertura del paracaigudes sinó amb la d'un paraigua que evoca sense gaire esforç de concentració els vols de Mary Poppins. La immensa roda que presideix l'escenari –de dues tones de pes– esdevé Sol, Lluna i firmament –llum de Luz(ia), en definitiva– en els diversos números. I sobre el seu fons, la dansa dels acròbates i trapezistes recorda en algun instant la famosa imatge d'ET, quan l'extraterrestre de Spielberg fuig en bicicleta i la seva figura estranya i deforme creua el disc de la Lluna.

O el número de l'equilibrista sobre canyes, mentre es roda una pel·lícula. És la connexió més directa amb el cinema: per moments potser guarda relació amb el rodatge del Dràcula de Bela Lugosi (1931) –que va tenir versió mexicana, com aleshores era comú– però també amb l'expedició cinematogràfica del King Kong de Peter Jackson. Tot plegat, un goig de sentits i suggeriments, art de la pista en estat pur que dialoga amb altres arts, amb el passat i el futur.

Mentre no arriba l'estabilitat postcovid, el repte de la companyia és tant sobreviure econòmicament –va aterrar en la crisi del Divendres Negre amb un deute acumulat de 900 milions de dòlars– com continuar sorprenent els espectadors de mig món. Molt més fàcil serà, probablement, la segona part de l'equació, fins i tot per a qui ja l'ha vist abans, que no pas la primera. I és que els equilibris financers potser hauran de superar els que tenen lloc a la pista, del tot increïbles.