Baró d'Evel: estimulant poesia escènica

Els espectacles de Baró d’Evel són el resultat de recerques artístiques lligades al seu camí, als seus dubtes i certeses, al món que els envolta i a una gran curiositat que els ha portat a investigar sobre els colors, com ja vàrem veure a Falaise i a Là,i ara sobre la ceràmica. Provenen del món del circ contemporani d’influències franceses però poc a poc la seva feina s’ha contaminat d’altres disciplines com la pintura i la dansa, que en aquest Qui som? s’erigeix en protagonista, conjuntament amb la poesia visual i la materialitat del fang (a la fitxa artística hi apareix un enginyer de percussió ceràmica).

Qui som?, es pregunten i ens pregunten Camille Decourtye y Blaï Mateu Trias, fundadors i directors de la companyia, en la primera part d’un tríptic que continuarà amb més preguntes: qui soc i on soc. I mirant l'escenari, podríem dir que d'aquella pols venen aquests fangs, com queda palès en la inquietant i espectacular escena final (un espai escènic de Lluc Castells), en què una mena de mopa o muppet gegantí vomita cossos sobre una platja que després s’omplirà de centenars de plàstics. Superba imatge. Malgrat aquest final, Camille Decourtye, amb el micròfon a la mà, encoratja al públic per lluitar contra el que ve. Encara hi ha esperança, ve a dir envoltada d'una banda de metall i percussió.

No hi ha pròpiament números de circ, però sí que hi ha dansa acrobàtica. Sort que Decourtye i Mateu conserven el seu pallasso! Ells obren la funció i serveixen els primers riures, que tot seguit s’enriqueixen en una divertida escena de tota la companyia, inspirada en les simpàtiques caigudes i trompades del clown que evoca el cinema en blanc i negre de Charlot. Però als riures s'acaben. Animals? Només hi surt un gosset. El viatge continua. Un viatge estèticament poderós, recolzat en una il·luminació que trobo trista, subterrània però molt adequada (Cube) i una molt present banda sonora (Fanny Thollot i Pierre-François Dufour), on hi cap una ària d’òpera, cançons (en la magnífica veu de Yolanda Sey) i música instrumental mecànica.

Coproducció del Festival Grec, no sabem a hores d’ara si aquest espectacle estrenat al Festival d’Avinyó es veurà en temporada a Barcelona com hauria de ser, per la seva qualitat i perquè és dels que creen públic.