Your name

Aquests dies sentireu dir que Makoto Shinkai és el nou Hayao Miyazaki. La comparació, sens dubte, dona per a un titular formós, però em temo que només és acurada fins a cert punt: tots dos han fet de l''anime' el seu terreny de joc, i desprenen talent de manera natural cada cop que agafen un llapis. Però mentre que els relats de Miyazaki flueixen com un riu tranquil, només puntualment agitat pels giravolts climàtics, Shinkai és especialista a trencar els tempos harmoniosos amb un muntatge sobtadament picat, per captar aquells instants extraordinaris en què sembla que tot s'accelera i es congela al mateix temps; moments d'epifania que a vegades es consumen donant pas a seqüències musicals. D’altra banda, el venerable patró de Studio Ghibli sol afavorir la creació d'un imaginari mític que ben segur que Shinkai va tenir molt present a l'hora de concebre la celebrada 'Children who chase lost voices'. Però en el que realment ha excel·lit l'autor de la flamant 'Your name' és en l'estilització hiperdetallada dels escenaris quotidians del Japó, perfectament perceptible a la seva última obra mestra, l'acció de la qual transcorre entre Tòquio i la regió rural d'Hida. No és gens casual que la iniciativa governamental Cool Japan, que busca la difusió internacional d'una imatge atractiva de la cultura nipona, hagi capitalitzat el fabulós èxit del film organitzant visites guiades a les localitzacions reals que s'hi reprodueixen.

Tan lluny i tan a prop

Des d'un punt de vista temàtic, Makoto Shinkai sembla obsessionat en totes aquelles geografies i circumstàncies que separen o s'interposen en l'afecte entre dues persones. Un romanticisme dramàtic i elevador que a 'Your name' cristal·litza en una història fantàstica: els protagonistes són un noi i una noia que, quan van a dormir, intercanvien les seves consciències i desenvolupen una peculiar relació a distància en què les emocions sorgeixen en veure's inserits en el cos, i la vida, de l'altra persona. La pel·lícula podria acontentar-se amb aquest enginyós punt de partida, però el seu autor prefereix apujar l'aposta constantment, i el que semblava un mer flirteig primaveral i adolescent acaba escalant un cim èpic que manipula línies temporals amb una mestria emotiva tan aclaparadora com la de 'La llegada' o els moments més brillants de 'Perdidos'. Una filigrana arriscada de la qual Shinkai en surt sa i estalvi, segurament perquè, abans d'abocar-se al precipici còsmic, el cineasta encara és capaç de meravellar-se (i meravellar-nos) amb detalls tan mundans com els rajos de sol que es filtren entre les fulles d'un arbre i omplen els cossos d'ombres i llum.