Tothom amb prou edat per recordar què estava fent fa dues dècades (o que hagi vist American crime story) sap que l'estiu del 1994 O.J. Simpson es va convertir en la persona més odiada als Estats Units. El que potser no tenim tan present és que fins a l'eclosió d'aquell judici mediàtic, era una altra esportista d'elit qui recollia l'animadversió de tot país. Parlem de la patinadora Tonya Harding, que suposadament va encarregar a un bandarra que lesionés la seva rival més forta: or pur per als mitjans sensacionalistes. No és d'estranyar, doncs, que el relat de Yo, Tonya acabi just quan les càmeres abandonen a corre-cuita el pati de Harding per anar a la recerca de l'infame Simpson, i inicien un nou cicle de notícies morboses.
Tenint en compte que la seva història gairebé sempre s'havia transmès a través de titulars exagerats, en un moment o altre algú havia d'anar a l'arrel de la discòrdia i preguntar a Tonya Harding de què anava el merder. Aquesta és la voluntat de Yo, Tonya (títol que pica l'ullet al Jo, Claudi de Robert Graves), que el guionista Steven Rogers ha basat en una llarga entrevista amb l'expatinadora, posteriorment assimilada per Margot Robbie. L'actriu i productora surt airosa d'un repte tan difícil com els salts amb què l'ordinària i temperamental Harding meravellava el públic, gaudint dels aspectes més extremats del personatge sense arribar a despenyar-la pel cantó de la paròdia.
Aquesta és, de fet, la gran qüestió amb què ha de barallar-se la pel·lícula de Craig Gillespie: com explicar una peripècia real tan recaragolada i patètica que sembla sorgida de la ploma dels germans Coen circa Fargo, i poblada per una fauna humana que és un autèntic retaule dels oblidats pel Somni Americà.
‘White trash’ sobre gel
La solució de Gillespie i Rogers opta per crear un biopic manifestament mític i corrosiu, que a més de Harding també compta amb altres veus contradictòries i poc fiables, com la del seu exmarit o la de la seva mare (interpretada per una Allison Janney gloriosament esquerpa que du el concepte de robaescenes a un nou nivell, protestant en veu alta quan la narració s'oblida d'ella durant massa estona), i que fa gala d'un humor antisentimental que ajuda a fer tolerables detalls tan espinosos com ara la violència domèstica que els personatges es dispensen quotidianament. Més important encara: com si es tractés de la versió en negatiu de la recent Molly's game, Yo, Tonya dignifica un personatge públicament vilipendiat sense estalviar-se els draps bruts, retratant la protagonista com una figura de la qual els Estats Units potser no se senten orgullosos, però que posseeix una veritat profunda sobre la nació de les barres i les estrelles.