Woody Allen: "He tingut molta sort a la vida. Espero que tot continuï així"
El cineasta novaiorquès presenta fora de competició 'Golpe de suerte', la seva primera pel·lícula parlada en francès
VenèciaDurant anys, la Mostra de Venècia va ser el port d’arribada de les pel·lícules de Woody Allen a Europa, una relació entre el cineasta i el festival que es va inaugurar el 1983 amb la presentació de Zelig. Quaranta anys després, quan el certamen venecià celebra el vuitantè aniversari, el cineasta novaiorquès torna al Lido per presentar la seva cinquantena pel·lícula, Golpe de suerte, la primera parlada en francès. Tot plegat il·lustra com és de prolífica la carrera d’un cineasta tocat per un indubtable geni creatiu i, segons ell mateix, per la fortuna. “He tingut molta sort a la vida”, ha comentat Allen davant la premsa acreditada: “Vaig tenir dos pares afectuosos, bons amics, una dona que m’estima, dos fills... D’aquí a poc faré 88 anys i mai he hagut d'ingressar en un hospital. La gent ha sigut generosa comprenent les meves limitacions i dedicant-me elogis desmesurats. Espero que tot continuï així. Però avui encara som a migdia i mai se sap”, ha rematat Allen fent gala de la seva eterna ironia.
Les reflexions del cineasta sobre la seva condició d’home afortunat venen a tomb de la temàtica del seu nou film, una meditació sobre el pes de les casualitats en el destí de les persones. “Golpe de suerte pertany al mateix gènere que Match point, en el sentit que totes dues exploren la dimensió capritxosa de l’atzar, un factor que té molt més impacte en les nostres vides del que volem pensar”, sosté. El film segueix les peripècies de la jove Fanny (Lou de Laâge), casada amb l’adinerat Jean (Melville Poupaud), un home marcadament controlador. La parella conviu plàcidament fins que un dia la Fanny coincideix pel carrer amb l’Alain (Niels Schneider), un antic company de l’institut que va estar enamorat d’ella. La trobada generarà un torrent d’emocions i girs narratius que portaran la pel·lícula cap al thriller criminal, amb punts de drama familiar i humor negre. Uns ingredients que Allen combina per construir un homenatge a la capital francesa i al cinema de la Nouvelle Vague. “Des de jove que adoro les pel·lícules de François Truffaut, Jean-Luc Godard i Alain Resnais, i ara volia sentir-me a prop d’aquests cineastes, per això vaig decidir rodar Golpe de suerte en francès”, ha explicat.
El director de Mitjanit a París ha assegurat que dirigir els seus actors sense entendre’ls del tot no havia suposat un problema, però veient Golpe de suerte costa no pensar que la pel·lícula s’hauria beneficiat d’un treball de direcció més rigorós. El film abraça l’interès d’Allen per l’absurditat i la fatalitat, però el resultat final pateix una certa deixadesa en les formes, cosa essencial en una pel·lícula que pretén jugar amb el suspens. Seria una llàstima que fos la darrera pel·lícula d’Allen, que va contestar als rumors de retirada amb una nova mostra d’ironia: “Tinc una molt bona idea per a una pel·lícula ambientada a Nova York. Si algú apareix de les ombres, em dona els diners per fer-la i després em deixa treballar a la meva manera, aleshores sí, faré una nova pel·lícula a Nova York”.
La delicadesa de Sofia Coppola
Tretze anys després de guanyar el Lleó d’Or de la Mostra amb Somewhere, Sofia Coppola ha presentat a Venècia Priscilla, el seu esperat biopic de la dona d’Elvis Presley. Basada en l'autobiografia de Priscilla Beaulieu Presley titulada Elvis & Me, la pel·lícula arrenca l’any 1959, quan als 14 anys la jove texana es va convertir en l’objecte d’atenció de qui ja era considerat el rei del rock & roll. A partir d’aquí, la directora de Les verges suïcides posa tota la seva delicadesa al servei del retrat de la innocència de Priscilla, a qui dona vida Cailee Spaeny, vista al drama policíac de la HBO Mare of Easttown. Una ingenuïtat que es va veure esquinçada per la severa cosificació que va patir Priscilla a mans d’Elvis, el seu entorn i el conjunt d’una societat patriarcal.
Temàticament, Priscilla se suma a títols com Pobres criatures de Yorgos Lanthimos (vista a Venècia) i Creatura de la catalana Elena Martín (presentada a Canes) en el seu estudi del desig sexual femení, que Sofia Coppola mostra absolutament castrat per l’obsessió d’Elvis per santificar la seva companya sentimental. La llàstima és que, en el seu immens respecte per la protagonista, la directora de Maria Antonieta no gosa apartar-se ni un mil·límetre del pudor i la sobrietat, factors que no permeten que la pel·lícula fulguri emocionalment. Coppola sap disseccionar la terrorífica normalització d’una situació d’abús psicològic, però la barreja de contenció i fascinació de la qual fa gala la cineasta acaba convertint Priscilla en una oda reiterativa i el·líptica al desemparament de la protagonista.