Festivals

La nova pel·lícula de Wes Anderson toca les estrelles

Amb un repartiment farcit de noms coneguts, 'Asteroid City' recrea la passió per l'astronomia als Estats Units dels anys cinquanta

Canes (França)Dos anys després de presentar-hi La crònica francesa (2021), Wes Anderson torna aquest dimarts a la competició de Canes amb el seu onzè llargmetratge, Asteroid City, una pel·lícula que no porta la seva estètica tant al paroxisme com l'anterior i es decanta per un to més suau, en consonància amb la gamma de cromatisme pastel que domina les imatges. El títol fa referència a una ciutat imaginària als Estats Units dels anys cinquanta (i, en un joc metanarratiu, al xou de televisió que en relata la història) en què s'organitza la Junior Stargazer, una convenció astronòmica que hi aplega una colla de joves amb les seves famílies. Tot i evocar la fascinació per la carrera espacial pròpia de l'època, Asteroid City no arriba a viatjar a l'espai exterior de la mateixa manera que Life Aquatic (2004) ens submergia a l'oceà o Fantastic Mr. Fox (2009) sota terra. Rodada als afores de la localitat madrilenya de Chinchón, la nova pel·lícula d'Anderson s'acosta sobretot a Moonrise kingdom (2012) pel protagonisme que atorga a un grup d'adolescents amb altes capacitats i a les seves famílies.

La trama principal del film segueix l'atracció que sorgeix entre el fotògraf de guerra a qui dona vida Jason Schwartzmann i l'actriu famosa que encarna Scarlett Johansson, així com la dels seus respectius fills. La relació entre els dos adults es mostra a través d'una de les grans idees de posada en escena de la pel·lícula. Com que conviuen en cabanes contigües, es comuniquen a través de les finestres, i així apareixen enquadrats com si fossin dins d'una fotografia. L'aparició d'un alienígena trastoca els esdeveniments, i Anderson converteix els joves en la resistència davant de l'autoritarisme desplegat pel govern nord-americà davant de la possible presència d'extraterrestres.

Cargando
No hay anuncios

Anderson s'acompanya d'un repartiment farcit de més estrelles que un film de catàstrofes dels anys setanta. Entre les absències dels seus habituals, Bill Murray. I destaquen com a noves incorporacions Tom Hanks, Maya Hawke, Steve Carrell i Margot Robbie. El director es pren el luxe de comptar amb figures de primera fila que de vegades només apareixen pocs minuts, fins al punt que Hanks o Robbie resulten desaprofitats.

La secta de l'alimentació conscient

Cargando
No hay anuncios

Sàtira sobre la nova moda de la nutrició saludable, Jessica Hausner aplica a Club Zero, també en competició, aquella mirada quirúrgica típica de cert cinema austríac que contribueix a copsar l'autoritarisme latent en un context concret. Aquí ens situem en un institut d'elit dins d'un edifici d'inflexibles línies racionalistes i amb tots els alumnes uniformats. La directora converteix l'alimentació conscient en la nova pseudofilosofia que, de la mà d'una mestra amb la capacitat de manipulació de la líder d'una secta, arrossega els joves protagonistes a comportaments extrems.

Hausner ja havia contemplat des d'una perspectiva similar la fe en els miracles al seu segon llargmetratge, Lourdes (2009). Però Club Zero resulta en excés òbvia i previsible tant en la realització com en el tractament del tema, i ni tan sols pot presumir de ser tan negrament còmica com altres obres de la cineasta. Som davant d'un d'aquells films d'autor que han trobat una fórmula per vendre una suposada radicalitat en el fons molt digerible.