"La censura cinematogràfica a la Xina busca l'aïllament emocional dels individus".

Enviada especial a Locarno"Si no tens drets, quin sentit tenen els diners?", reflexiona un dels múltiples protagonistes de Youth (Hard times), l'extensa (gairebé quatre hores) segona part de la trilogia que Wang Bing ha dedicat a registrar les repercussions de l'explotació laboral en els joves xinesos, la primera entrega de la qual, Youth (Spring) es va estrenar al Festival de Canes 2023, mentre que la tercera, Youth (Homecoming) es podrà veure en la propera edició de la Biennale de Venècia.

Nom clau del cinema contemporani, Wang no tenia al cap rodar una trilogia quan va desembarcar a Zhili, una ciutat de l'est de la Xina coneguda com el principal centre de producció de roba infantil del món. Aquí arriben cada any milers de joves de les províncies rurals properes a la recerca de la feina que no troben en els seus llocs d'origen. Això els converteix en potencial mà d'obra barata que els incomptables tallers tèxtils de l'àrea exploten sense miraments.

Quan va començar a rodar l'experiència d'aquests treballadors, Wang Bing es va adonar que no en tindria prou amb el metratge convencional d'una pel·lícula per recollir la dimensió col·lectiva de les conseqüències d'un model econòmic brutal, i va decidir convertir el projecte en una trilogia d'unes deu hores de durada. Un metratge que tampoc és estrany en la filmografia d'un director que es va donar a conèixer amb la monumental, en tots els sentits, West of the tracks (2002), un gran fresc sobre el canvi de paradigma econòmic al gegant asiàtic que també posava de manifest les possibilitats de rodar en digital amb l'objectiu de combinar una aproximació alhora col·lectiva i individual a les grans transformacions socioeconòmiques.

Si West of the Tracks se centrava en el procés de desmantellament de les grans indústries estatals a la Xina en el canvi de mil·lenni, la trilogia Youth se submergeix en les conseqüències del nou model de producció subcontractada i ultraliberal que impera ara, en què no es protegeixen els drets laborals dels treballadors. Youth retrata Zhili com una ciutat conformada per acumulacions de tallers tèxtils combinats amb dormitoris col·lectius, un teixit urbà en què no hi ha lloc ni temps per als espais de socialització o la formació de llars, de manera que la vida dels residents queda absorbida per la jornada laboral.

En aquesta segona part es posen de manifest de forma més concreta les protestes o petits conats de rebel·lió d'uns obrers que veuen com la policia es posa sempre al cantó dels explotadors. Les dificultats d'organització col·lectiva d'aquests ciutadans connecten amb la funció de la censura al país, tal com la veu el director. En la presentació del film a Locarno, Wang Bing ha insistit que el seu posicionament és més estètic i emocional que no pas polític, perquè el seu principal compromís rau amb la que per a ell és la naturalesa última del documental, el registre de la realitat més immediata a través de les persones que l'habiten i de les seves emocions. Tanmateix, fa temps que Wang ha desistit d'intentar desenvolupar els seus films amb l'aprovació del govern xinès. Per a ell, el fet que títols com Youth estiguin censurats a la Xina té a veure amb impedir que els ciutadans puguin arribar a identificar-se, a connectar el seu món interior amb les experiències d'altres persones. "Es tracta d'aïllar les emocions dels individus de la resta, i això acabarà comportant problemes importants".

Dels treballadors xinesos als veremadors portuguesos

Wang Bing, que ja va guanyar un Lleopard d'Or a Locarno per la commovedora Mrs. Fang (2017), ha compartit jornada amb Fogo do vento, el primer llargmetratge de Marta Mateus, coproduït per un altre vell conegut del certamen, Pedro Costa. En plena verema a l'Alentejo, una jove es talla la mà i el color roig de la sang atrau la fúria d'un brau. L'amenaça de la bèstia obliga els veremadors a enfilar-se als roures propers, on romanen mig oblidats per la resta del món. Suspesos entre el cel i la terra, els pagesos comparteixen records de la seva feina i la seva vida, en una invocació de la història recent de Portugal que va cobrant vida en el paisatge.

La connexió entre aquesta opera prima i el cinema del director de Vitalina Valera és inevitable. Mateus invoca uns referents compartits, l'obra de Straub-Huillet, en la manera de treballar amb una colla d'intèrprets no professionals de la comarca. Però la directora construeix una faula més lluminosa i col·lectiva amb un indiscutible sabor rural que s'inscriu en una sempre benvinguda voluntat d'explorar formes més poètiques i alhora populars de representació de la classe obrera.