La visibilització de l’homosexualitat a la tercera edat
El director barceloní Ferran Navarro-Beltrán s’ha especialitzat en històries de temàtica LGTB, sempre en clau positiva i protagonitzades per personatges a partir dels 60 anys
“Jo, més que un pioner, podríem dir que soc un especialista en històries al voltant de personatges LGTB que tenen més de 60 anys”, ens explica el realitzador barceloní Ferran Navarro-Beltrán, que recorda que, de jove, no tenia referents homosexuals, ni reals ni de ficció: “Ara tinc 40 anys, i al meu institut no hi havia gais... aparentment. I tampoc hi havia tantes pel·lícules que parlessin dels gais i les lesbianes. Em sentia una mica orfe! Així doncs, no vaig sortir de l’armari fins a la universitat”. Dissenyador gràfic de professió, es va estrenar com a realitzador amb el curtmetratge La orquídea, que parla sobre un home vidu que ha deixat diversos missatges al contestador del mòbil del seu fill. Li confessa que és gai i que es vol casar amb un amic de tota la vida. El noi, finalment, contesta els missatges: està entusiasmat amb la idea del pare i, per descomptat, vol anar a la boda. Un primer treball que “només va costar 20 euros, el preu de l’orquídia”.
La següent aventura cinematogràfica de Navarro-Beltrán va ser Nomeolvides, que narra la trobada casual de dues dones grans, interpretades per Luisa Gavasa i Gloria Muñoz, al cementiri: la primera intenta refer la seva vida després de la mort de la seva parella. Actualment el curt s’està presentant en una pila de festivals. L’humor i el missatge positiu que desprèn són les claus fonamentals perquè Nomeolvides connecti amb el públic. “Ja em va passar abans amb La orquídea. Pots plantejar unes situacions dramàtiques, però si hi poses un toc d’esperança i de bon rotllo la rebuda canvia. L’espectador hi entra més”. Ara, prosseguint amb els títols florals, prepara Violeta, protagonitzada per la Carmen, una dona heterosexual de 80 anys que porta un any vídua, i per la Violeta, una transsexual que arriba a la mateixa residència d’ancians de la Carmen: “La Violeta donarà a la seva nova amiga ganes de viure, de ser més activa”.
Després d’aquests tres curts, té pensada una sèrie i també un llargmetratge. La sèrie es podria dir La casa de Violeta : “El punt de partida del guió és que s’han trobat casos en què la gent gai o lesbiana, un cop a la residència, torna a l’armari. És a dir, tu lluites tota la vida per sortir-ne i et costa horrors aconseguir-ho, i després de sentir-te integrat et tornes a tancar a l’armari als 80 anys. A la sèrie els set personatges viuen en una residència LGTB, de l’estil d’una residència pública que obriran aviat a Madrid, i en cada capítol viatjarem al passat dels protagonistes. Es parlarà de la sida als anys 80, de l’amor adolescent en una escola de monges o de la mítica època dels cabarets de transsexuals a Barcelona. De fet, un dels personatges està inspirat en Bibiana Fernández. Sí, és un projecte una mica complicat, però de vegades les televisions s’arrisquen i fan coses diferents”.
La presó de Tefía
Admirador de les fresques pel·lícules de joventut de Pedro Almodóvar tant com de les obres de la novíssima generació de realitzadores catalanes i espanyoles, vol portar al cinema la història de la presó de Tefía, a Fuerteventura, on durant els anys 50 i 60 van estar tancats molts homosexuals, barrejats amb presos polítics i delinqüents comuns: “Muntada en un antic aeroport, l’anomenada Colonia Agrícola Penitenciaria de Tefía estava dirigida, amb mà duríssima, per un exsacerdot. A més de reflectir un episodi abominable del franquisme, el film relata la història d’amor que, malgrat tot, neix en un lloc tan sinistre”.
