"Treballar amb Viggo Mortensen m’ha donat credibilitat com a director"
Lisandro Alonso, el poeta radical del cinema argentí, firma amb ‘Eureka’ el seu treball més ambiciós
BarcelonaEl dia a dia d’un home que viu a la Pampa tallant arbres amb la seva destral. La libertad (2001) va ser la minimalista carta de presentació d’un director clau en el cinema d’autor del segle XXI, Lisandro Alonso (Buenos Aires, 1975). Vint-i-tres anys i cinc pel·lícules després, l’argentí culmina la seva carrera amb el seu treball més ambiciós: Eurekaés un viatge a través del temps i l’espai que va del western postmodern al thriller eixut, i de la gèlida Dakota del Nord a la selva amazònica, però sempre a través del filtre radical d’un autor que despulla el cinema d’històries i psicologia a la recerca de la veritat de la poesia. L’acompanya en aquesta cerca l’escriptor argentí Fabián Casas, coguionista d’Eureka i de l’anterior Jauja (2014), treballs en què Alonso desplega "una poètica molt diferent" de la de les seves primeres pel·lícules gràcies a la col·laboració de Casas, que l’ha impulsat a "buscar noves geografies i a jugar amb l’ús de la cronologia". Alhora, afegeix, creu haver arribat "al màxim d’experimentació" amb aquests elements. "La pròxima pel·lícula serà més semblant a les primeres; ja he investigat i viatjat prou", assegura.
Eureka està estructurada com un tríptic misteriós d’històries connectades de maneres inesperades. En la primera, un western en blanc i negre i pantalla quadrada, Alonso es retroba amb el protagonista de Jauja, un Viggo Mortensen en la pell d’un cowboy que busca la seva filla en una ciutat de mala mort on Chiara Mastroianni sembla que remena les cireres. "Vaig conèixer el Viggo a través del Fabián, però en els 10 anys que han passat des de Jauja hem mantingut el contacte –explica Alonso–. Ell m’explicava els seus projectes i jo li parlava del meu, i sempre ha estat present i interessat. De fet, ell em va obrir la porta de les primeres famílies que vaig conèixer a Pine Ridge, la reserva índia de la segona part, i em va aconsellar com introduir-me".
L’associació amb Mortensen, reconeix, ha fet que molta més gent s’acosti al seu cinema. "Sembla que estan perdent la por a les meves pel·lícules –diu amb un punt de maldat–. S’adonen que les meves pel·lícules no fan emmalaltir ni causen la mort. Treballar amb el Viggo, un actor nominat a l’Oscar, m’ha donat credibilitat com a director". La credibilitat de la cinefília ja la tenia, però es multiplica amb el fitxatge de Timo Salminen, el director de fotografia habitual d'Aki Kaurismäki. "Té un relat més clàssic que jo, més de pla i contraplà –diu–. De fet, la part del western la va dirigir més ell que jo. El Timo estava tan content que em vaig deixar endur pel seu entusiasme, i a la pel·lícula li esqueia".
Lily Gladstone, la connexió amb Scorsese
En el segment central d’Eureka, l’acció –sempre exigua en el cinema d’Alonso– se centra en la feina d’una policia que recorre el territori d’una reserva índia. La pel·lícula no esquiva el retrat de la solitud i marginalitat d’una comunitat expulsada del somni americà i arrasada per l’alcoholisme, però fuig del registre social per construir una mena de Fargo silenciós i ric en ressonàncies. És temptador fins i tot traçar paral·lelismes amb Els assassins de la lluna, de Martin Scorsese, amb el qual va coincidir a Canes, però Alonso ho descarta –"no és la pel·lícula que més m’agrada de Scorsese, sembla que vol agradar a Déu i al dimoni al mateix temps", diu– i admet una única connexió: "Vaig estar sis mesos intercanviant mails amb Lily Gladstone perquè fes de policia, però ella va acabar decidint que no se sentia còmoda mostrant aquesta realitat".
Un rampell de fantasia que estripa el teixit del temps –i de la lògica– empeny Eureka cap a una tercera part en què una comunitat indígena de l’Amazones pren el protagonisme. Alonso hi escenifica la irrupció de la violència i del capitalisme en un món regit encara per les lleis de la natura, on conviuen rituals ancestrals i la cobdícia de buscadors d'or brasilers. "La pel·lícula oficialitza la curiositat que sempre he sentit per certes comunitats indígenes –diu el director–. Sempre he treballat amb gent que té maneres de viure i rituals molt semblants als que es practicaven fa mig segle, gent que trepitja la terra amb els peus descalços". Alonso, de fet, rebutja els arquetips amb què la ficció retrata aquestes comunitats: "L’indígena amb arc i fletxa ja no existeix, és una foto d’arxiu. Ara les sangs estan barrejades i l'últim dels mohicans va desaparèixer fa molt temps".
[En aquest enllaç es poden consultar les projeccions en VOSC]