La vida secreta del Bigfoot: sexe, grunyits i merda

Enviat especial al Festival de BerlínEls germans cineastes David i Nathan Zellner es van criar fascinats per les històries sobre el Bigfoot (o Sasquatch), aquell homínid salvatge i quasi mitològic que, suposadament, campava discretament pels boscos més recòndits del nord-oest americà. La ciència no ha pogut confirmar mai l'existència d'aquest animal de llegenda, així que els Zellner han decidit estudiar-lo pel seu compte amb les seves armes: la ficció i el cinema. Sasquatch sunset, que aquest dilluns s'ha presentat a la Berlinale, segueix les peripècies d'un petit grup de Bigfoots al llarg d'un any, sense diàlegs que no siguin guturals i assumint sempre la perspectiva dels animals. Són 90 minuts de grunyits, sexe i merda, una immersió total en l'experiència Bigfoot que oscil·la entre el cinema antropològic a l'estil de Jean-Jacques Annaud (La recerca del foc i L'ós en són referents clars) i la broma portada massa lluny.

Els Bigfoots dels Zellner són una família dominada per un mascle alfa que s'emborratxa de fruits del bosc, al·lucina amb els bolets verinosos i persegueix l'única femella amb el seu penis vermellós a punt d'esclatar. La pel·lícula retrata les dinàmiques internes i els hàbits d'uns éssers on les prioritats són trobar menjar, esborrar tot rastre i sobreviure un dia més. El retrat està marcat per la melancolia d'una espècie que sembla condemnada a extingir-se, però també hi ha molta comèdia escatològica i humor groller, una barreja de gèneres que la pel·lícula no sempre lliga amb fluïdesa, però que funcionaria molt bé al Festival de Sitges.

Però la broma definitiva és el repartiment, amb el conegut Jesse Eisenberg i Riley Keough –neta d'Elvis Presley i estrella en ascens del cinema nord-americà–, als quals òbviament és del tot impossible reconèixer i que es passen la pel·lícula disfressats de Bigfoot sota capes i capes de pèls i maquillatge.

Lligant amb Isabelle Huppert

Nova edició de la Berlinale, nova pel·lícula de Hong Sang-soo. La freqüència amb què el coreà estrena al festival ja ha deixat de ser notícia, així com les variacions del seu cinema minimalista sobre els mateixos temes. La novetat d'A traveller's needs, presentada a la competició oficial, és la presència d'Isabelle Huppert, que firma així la tercera col·laboració amb el director. La gran diva del cinema francès s'adapta a la perfecció al naturalisme radical i a la improvisació que són marca de la casa de Sang-soo per encarnar una professora de francès amb un mètode d'aprenentatge inventat i segurament ineficaç, però d'una poesia finíssima; i potser una metàfora del mètode de treball del director coreà.

A traveller's needs és segurament la pel·lícula més obertament còmica de Sang-soo des d'En un altre país (2012), que també protagonitzava l'actriu francesa. Hi ha motius d'aquell film que reapareixen i també el gust habitual pels jocs de repeticions i variacions, però a Huppert se la veu ara molt més còmoda en la comèdia absurda: les seves escenes lligant amb el marit d'una alumna són tan desconcertants com divertides i fins i tot hi ha comicitat en la seva manera de caminar. Si a En un altre país anava a remolc dels altres actors, més familiaritzats amb el mètode Sang-soo, ara Huppert assumeix el rol que li pertoca i tira del carro com la gran estrella que és. Als 70 anys, l'actriu francesa demostra una inquietud i vitalitat extraordinàries.