‘La vida lliure’ una illa del tresor a la Menorca de fa un segle

Amb La vida lliure, Marc Recha incorpora Menorca a la seva geografia cinematogràfica, un atles dels Països Catalans resseguits des dels seus marges. Com a la resta dels seus films, el director treballa amb un paisatge despullat d'artificis sobre el qual pesa un transfons històric concret. Aquí la massiva emigració de menorquins a Algèria a principis del segle XX, la principal representant dels quals és Caterina Sintés, la mare d'Albert Camus. L'obra de l'escriptor francès ressona en un film protagonitzat per dos germans, en Biel i la Tina, que després que la seva mare marxi a l'Àfrica, gaudeixen d'aquesta “vida lliure” amb el seu oncle, malgrat l'epidèmia que assola la illa. Mentre esperen retrobar-se amb la mare, els nens converteixen l'exploració del seu entorn en una aventura. Recha parteix d'un context realista on el magnetisme de Menorca, fotografiada per Hélène Louvart amb un naturalisme digne de Néstor Almendros, omple la pantalla, per tendir progressivament cap al conte d'aventures més clàssic. La presència misteriosa d'un llagut vora la costa i la relació que establiran amb en Rom, un mariner les intencions del qual no queden clares, introdueixen en la trama la fascinació pels relats de pirates i contrabandistes, de La posada de Jamaica a L'illa del tresor, passant per les rondalles locals.

Una de les seqüències més sublims de La vida lliure ens remet a l'humanisme del cinema de Satyajit Ray. Com en la primera entrega de la trilogia d'Apu, aquí la germana gran viu un moment d'èxtasi vital amb la natura quan es deixa acaronar pel vent de l'illa. Amb La vida lliure, Recha demostra de nou el seu talent per treballar amb els infants en un registre entre el realisme i la faula que cada cop afina millor. I la bellesa de la pel·lícula també prové del pla sonor. El català cristal·lí que parlen la Tina i en Biel ens recorda que el nostre cinema té una assignatura encara pendent en el reflex de la riquesa de la llengua.