'Una vida a lo grande': ¿I si ens convertíssim en éssers diminuts?

Una vida a lo grande comença amb el descobriment d’un científic noruec que ha trobat la manera de reduir la massa corporal de les persones fins a uns pocs centímetres, cosa que permet crear microcomunitats sostenibles que farien viable la supervivència de la Terra. A Peter i Audrey Safranek (Matt Damon i Kristen Wiig) la perspectiva d’ajudar el planeta els sembla bé, però encara els sedueix més que la seva renda de classe treballadora equivalgui a una fortuna en una urbanització de béns i luxes miniaturitzats. Però les coses no surten com estaven planejades, i un any després en Peter es troba vivint sol en un apartament jivaritzat, i descobreix com, en la maquinària neoliberal, fins i tot les utopies es construeixen a partir de la desigualtat.

La pel·lícula d’Alexander Payne mai arriba a volar tant com en la seva primera hora, en què els efectes visuals i el magnífic disseny de producció fan versemblants les ironies de la ciència-ficció quotidiana. Tanmateix, el cor de la proposta es troba en el seu desenvolupament irregular, en què l’ordinari home minvant de Damon abraça el canvi i el viatge per reconciliar-se amb el desig de grandesa que té dins seu, i en què Payne compensa tota tendència al subratllat amb una gran capacitat d’observar la humanitat de personatges tan improbables com per exemple l’histriònic contrabandista que encarna Christoph Waltz.