Víctor Erice: “Potser no he sortit d'una sala de cinema en tota la meva vida”

Sant SebastiàLa premsa acreditada del Festival de Sant Sebastià ha rebut aquest divendres dempeus i amb una llarga ovació Víctor Erice, premi Donostia d'aquesta edició. En l'aplaudiment s'hi barrejava l'homenatge a un dels directors més importants del cinema espanyol i el reconeixement de l'excepcionalitat del moment: Erice presentant el seu primer llargmetratge en 30 anys (i potser l'últim) al cinema Kursaal de Sant Sebastià, on ell mateix va veure, de petit, la seva primera pel·lícula –ho explicava al seu curt La morte rouge, del 2006–. De fet, l'emoció ha estat molt present en l'acte i al mateix Erice se li ha trencat la veu unes quantes vegades, per exemple en recordar el discurs artístic de Jorge Oteiza i en enviar una salutació a Manolo Solo, el protagonista de Cerrar los ojos, que no ha viatjat a Sant Sebastià per un problema mèdic.

Però Erice, cineasta tan magistral com inconformista, no admet que altres escriguin el seu relat. “No vull ofendre ningú, però s'ha convertit la meva persona com a cineasta en un element de la promoció d'una pel·lícula, un relat èpic en què no em reconec en absolut i que suggereix que fa 30 anys que no dirigeixo una pel·lícula, quan durant aquest temps he fet curtmetratges i una videoinstal·lació al Museu de Belles Arts de Bilbao que jo considero pel·lícules –ha defensat–. I els mass media difonen la idea que Cerrar los ojos és testamentària, però si jo admeto això, no tinc més horitzó vital que el museu de cera, la jubilació o el cementiri. I comprendran que m'hi resisteixi”.

El director converteix cada resposta en una petita lliçó sobre la seva visió del cinema. “Crec en els cineastes que no creuen estar fent art –afirma–. Jo no ho he cregut mai. L'art sorgeix, o no, però és l'aventura de la creació”. Per a ell, el cinema és “fonamentalment una experiència vital, existencial”, i “de vegades” fins i tot “una mica patètica”. “Potser no he sortit d'una sala de cinema en tota la meva vida”, ha dit mentre se li trencava la veu, contenint amb prou feines l'emoció.

En la concepció del cinema d'Erice no té sentit preocupar-se “del missatge”. “Si sobrecarregues una pel·lícula de missatges, et poden acabar devorant –diu–. A més, per a què serveix fer una pel·lícula si saps per endavant per què fas la pel·lícula?” La seva filosofia, esclar, ha topat de vegades amb la incomprensió de la indústria i fins i tot d'actors. “Jo entenc que actors professionals com els d'aquesta pel·lícula demanin el missatge abans, però jo només puc respondre: «Jose, ni jo ho sé» –comenta Erice tot somrient a José Coronado, assegut al seu costat–. Un només comprèn per què ha fet una pel·lícula al final de l'experiència”.

El cinema, a la sala de cinema

Erice també ha reflexionat sobre l'estat actual del cinema, i amb més objectivitat que pessimisme. “Del projecte original dels Lumière només queden avui les sales de cinema –diu–. Ara les pel·lícules s'enregistren i distribueixen en un altre món, el món audiovisual”. Ell reivindica, esclar, “l'experiència pública” del cinema: “Una vertadera pel·lícula reclama de manera absoluta la sala cinematogràfica”. En el seu discurs, subratlla Erice, no hi ha cap “apel·lació nostàlgica” a l'estil de Cinema Paradiso (“una pel·lícula molt sentimentalista, per cert”, etziba de retruc), sinó la necessitat “d'aixecar acta d'una cosa que acaba” i una constatació del “repte” dels nous cineastes: “crear imatges en un món presidit per una gran pol·lució d'imatges”. I val a dir que Erice sembla recordar el passat sense filtres nostàlgics: “Quan Elías Querejeta i jo vam recollir la Concha d'Or d'El espíritu de la colmena, la meitat del cinema picava amb els peus i l'altra meitat aplaudia. I això és un indici de la seva vitalitat: va ser una pel·lícula feta a contratemps de les convencions del cinema del seu temps”.

Les últimes paraules d'Erice han recordat la figura d'Abbas Kiarostami, a qui considera “el cineasta més important sorgit a partir dels 90” i amb qui va compartir una correspondència fílmica promoguda pel CCCB. “El cinema crea una mena de fraternitat universal que jo vaig trobar en ell, a qui vaig tenir l'honor de considerar amic –explica–. Les nostres 10 cartes componen una mena de pel·lícula d'hora i mitja feta a quatre mans que espero que algun dia tingui difusió, perquè fins ara només s'ha exhibit en centres de cultura”.