Canes acull la pel·lícula més esperada de les últimes dècades del cinema espanyol

Canes (França)Cap altre director s'ha fet esperar tant com Víctor Erice, que ha firmat amb Cerrar los ojos el seu primer llarg en tres dècades des d'El sol del membrillo (1992), també programada a Canes. Les altíssimes expectatives pel retorn del director d'El espíritu de la colmena (1973) s'havien vist aigualides primer pel fet que la seva nova pel·lícula no fos seleccionada per competir per la Palma d'Or i quedés relegada a la secció Cannes Première. I dies abans de la presentació ja corria la brama, després confirmada, que Erice no vindria a Canes per acompanyar el seu film. No havia quedat satisfet el director amb el resultat final? O potser experimentava el pànic escènic del geni que tem no estar a l'altura de la seva llegenda? Un cert alleujament s'ha fet sentir en la projecció de Cerrar los ojos, davant un film que no se situa al mateix nivell que els tres anterior, però que tampoc resulta el desastre que alguns auguraven. El director ha explicat dos dies després, en una carta oberta a El País, que no hi va anar perquè el silenci sobre si el film aniria a competició va barrar-li altres possibilitats millors a la pel·lícula.

A Cerrar los ojos, Víctor Erice es projecta en un director de cinema, Miguel Garay (Manolo Solo), que va abandonar la seva carrera quan, els anys 90, el seu amic i actor protagonista del film que estaven rodant, Julio Arenas (José Coronado), desapareix misteriosament. En l'actualitat, a partir d'un programa de televisió que parla del cas sense resoldre d'Arenas, Garay revisa la seva trajectòria, les renúncies i el seu amor impossible amb el setè art. Cerrar los ojos esdevé així l'obra amb què Erice passa comptes amb el passat i fins i tot es treu l'espina de dos projectes mai filmats. La pel·lícula que roden als 90 i que veiem al pròleg seria una mena d'El embrujo de Shanghai i al tercer segment, el protagonista retorna cap a Andalusia en un trajecte similar al que havia de presidir la segona part mai realitzada d'El Sur (1983).

Les dues primeres hores de Cerrar los ojos t'arrosseguen en aquest procés d'investigació que du a terme Garay i que plasma com un cineasta desconnectat de la professió conviu amb el fantasma dels records mentre s'interroga si encara són possibles els miracles al cinema. Però, tot i construir-se al voltant d'un enigma, Cerrar los ojos no batega amb aquella capacitat poètica pel misteri que van convertir Erice en un mestre de referència. El director de 82 anys entrega un relat sentit, però prosaic, que en alguns moments se sosté massa en diàlegs explicatius. Per desembocar en el final que tothom esperava: una revelació última de la capacitat encara viva del cinema per generar un miracle.