Vicky Peña: "Als anys 70, de Juana Dolores n'hi havia a cabassos. Ens hem tornat molt dòcils i correctes"

BarcelonaTot i tenir un Gaudí per Catalunya Über Alles! (2011) i una filmografia abundant i diversa, a Vicky Peña (Barcelona, 1954) se l'ha reconegut molt més com a actriu de teatre que de cinema. El seu nomenament recent com a membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català convida a repassar una carrera notable davant de les càmeres de directors com Vicente Aranda, Jaime Camino, Pilar Miró, Mario Camus, Ventura Pons i Montxo Armendáriz. Només té una espina clavada: “M'hauria encantat treballar amb Fernando Fernán Gómez en una pel·lícula dirigida o interpretada per ell. Era una persona d'una envergadura ètica, artística i social impressionant, admirable com a actor, director, poeta i fins i tot com a acadèmic de la llengua”.

Per tradició familiar i dedicació se l’ha identificat sempre més amb el teatre. ¿S’ha sentit també part de la família del cinema?

— Sí, tot i que és una família molt desestructurada i dispersa. Des que el 1976 vaig rodar la primera pel·lícula hi ha hagut gent que ha entrat i sortit, però tinc amics i amigues en el cinema.

I què ha significat el cinema per a vostè, comparat amb el teatre?

— Un mitjà completament diferent que t’exigeix una puntualitat interpretativa molt precisa. Al cinema ets un element més del pla. Pots estar fent un treball excels però si et tapa un gerro no serveix de res. Això t’obliga a relativitzar la teva interpretació i posar-la més al servei del mitjà.

Un dels seus primers treballs va ser L’orgia (1978), de Bellmunt. Va començar fort.

— Era un moment, poc després de la mort de Franco, en què el cinema obria nous horitzons expressius. Tinc un record magnífic, de L’orgia. Era un guió molt atrevit i recordo el rodatge amb molt d'afecte, tot i que jo soc l'única convidada que pren part en l’orgia, com si diguéssim.

Se li va escapar algun paper que li hagués agradat molt interpretar?

— Centenars, milers. M’hauria agradat molt treballar a Libertarias (1999), de Vicente Aranda, perquè m’agradava molt la història i m’hi sentia involucrada d’alguna manera, però no va poder ser.

I de quin treball cinematogràfic se sent més orgullosa?

— M’agraden molt Secretos del corazón (1997) i Un berenar a Ginebra (2013), però també personatges més petits com els que vaig fer a La casa de Bernarda Alba (1987), de Mario Camus, i més recentment, a Libertad (2021), de Clara Roquet, que em va resultar molt grat de fer.

I algun paper especialment difícil?

— La Mercè Rodoreda d’Un berenar a Ginebra va ser molt difícil perquè era un personatge real i li havia de donar versemblança física i verbal. Era una persona amb una manera de parlar molt particular, va ser difícil ser fidel al to de veu i la cadència de les frases.

Hi ha un personatge real que ha interpretat dos cops en pel·lícules diferents: Carmen Polo, la dona de Franco. Deu ser un exercici interessant.

— Sí, primer ho vaig fer a Dragon Rapide (1986) amb Jaime Camino. Era una Carmen Polo jove amb una filla de pocs anys; després, al telefilm 20N. Los últimos días de Franco (2008), amb tot el que suposava haver estat 40 anys sent la senyora del dictador, del canalla de Franco. Vaig intentar no carregar les tintes, la història ja és prou eloqüent. Del segon rodatge va ser molt curiós rodar les seqüències de la malaltia de Franco a l’habitació que tenien els Franco al Pardo. Jo era allà, amb el Manuel Alexandre i, quan era dia de visita, seguíem rodant i els japonesos passaven per l’habitació i ni sortíem del llit: els saludàvem i seguíem rodant.

Al teatre ha pogut alternar el català i el castellà al seu gust, però en cinema tinc la sensació que ha rodat molt més en castellà.

— Algun cop rodava en català i m’ho feien doblar al castellà perquè els distribuïdors ho consideraven més oportú o comercial. I de vegades s’exhibia a Catalunya en les dues versions, en català i en castellà, però la gent optava més per la versió castellana. El públic encara està poc avesat a sentir el català com a llengua original. No tothom, evidentment, però sí el públic majoritari.

A molta gent se li va fer estrany veure-la parlar en castellà amb Nora Navas a Libertad.

— La família era d’una classe social que era possible que haguessin adoptat el castellà com a llengua familiar. A més, el meu personatge estava molt en contacte amb la noia sud-americana que en té cura, la mare de la Libertad. Així que hi havia molts motius per fer la pel·lícula en castellà més enllà dels que ja va exposar el productor. Però també m’hauria semblat raonable rodar-la en català, ho hauria fet encantada.

Ja ha dit que està molt satisfeta de Libertad. ¿Li agrada veure com s’està omplint de directores el cinema català?

— Sí. Hi ha una onada potentíssima de dones joves al cinema català, espanyol i europeu amb moltes coses a dir i una sensibilitat especial. Jo ja havia treballat amb directores com Dolors Payás, Belén Macías o Pilar Miró, esclar. Les dones no només expliquen altres coses, sinó des d’un altre punt de vista. I això és fabulós.

Per cert, què en pensa de Juana Dolores, la dona del dia? [L’entrevista va tenir lloc el 31 de maig, l'endemà de l'emissió a TV3 de la famosa entrevista al Més 3/24]

— Una noia molt lúcida amb una ràbia que no va saber contenir a l’entrevista amb en Grasset, o que potser no va voler contenir. M’ha sorprès. I el seu coratge i indignació m’han agradat. He de dir que en Grasset va quedar com un senyor, perquè també s’hagués pogut posar estupendo i dir-li quatre coses.

Li sembla justificada, la ràbia de Juana Dolores?

— Sí. No hi ha res més que cortines de fum davant les problemàtiques reals i els reptes socials que tenim com a éssers humans. Hi ha coses molt greus que no s’aborden i es dilueixen en aquest fum tan espès. Juana Dolores estava en carn viva, i no és el millor lloc on estar ni la millor situació per raonar o explicar, però va posar damunt la taula qüestions interessants. I tampoc ens hem d’escandalitzar tant. Als 70, de Juana Dolores n'hi havia a cabassos. Ens hem tornat molt dòcils, molt correctes i dignes. Però a vegades va bé sacsejar-ho tot una mica.

¿És el que feien als 70 vostè i els seus col·legues al Saló Diana?

— Era un altre temps, un moment de molta esperança. Franco havia mort i teníem la possibilitat d'entrar a Europa. Com la Juana Dolores, teníem la vida al davant, però un gran horitzó d'esperança. Ara, l'horitzó està molt tancat en l'àmbit ecològic, climàtic i social. I tenim una problemàtica greu amb el creixement del feixisme. Aquesta foscor esperona els esperits més rebels. Després, les maneres per encausar la ràbia poden ser diverses. Com diu Ken Loach, avui estem obligats a ser optimistes. En aquests temps tan foscos, l'esperança és un factor de progrés. Cal ser realistes, però s'han d'oferir esperances i horitzons. I aquesta noia n'és un exemple.