“Gràcies a Satanàs per haver-me inspirat”, aquest va ser un dels agraïments de Christian Bale al rebre el Globus d’Or per la seva interpretació a El vicio del poder. Satanàs, sí, o sigui Dick Cheney, el polèmic exvicepresident dels Estats Units, gris buròcrata de l’administració durant els anys seixanta, ambiciós i cínic, somiava amb escalar, grimpar, arribar com més amunt millor. Aquesta és la història que explica aquest film magnètic i imaginatiu, molt preocupat per interpel·lar constantment l’espectador, a qui fa riure i fa pensar combinant el relat narratiu clàssic amb una bona colla de recursos expressius metalingüístics inesperats i molt eficaços. L’humor és una eina molt important de la pel·lícula, un humor que McKay utilitza amb intel·ligència per apel·lar, al seu torn, a la intel·ligència de l’espectador, fer-lo pensar, capturar la seva atenció durant més de dues hores.
El vicio del poder és una obra crítica i gens complaent, esclar, però no cau en el pamflet ni en l’astracanada. Pot recordar tant el JFK d’Oliver Stone –en l’apartat tècnic i narratiu- com aquell Primary colors de Mike Nichols –en les intencions i el to- tan magnífic com oblidat. El passat i el present es donen la mà, dialoguen amb serenitat i també amb vehemència. McKay aborda sense complexos el passat recent de la història del seu país, retrata l’administració de Bush fill com una colla de salvapàtries de pa sucat amb oli, fanàtics frívols que van portar el seu país (i uns quants països més) a una guerra absurda. I Cheney –molt ben interpretat per Bale-, com el mandatari amb poders absoluts, encegat per les ànsies de poder, ungit per un president sense llums i obsessionat per massacrar un suposat enemic a l’ombra. Hi ha una frase cabdal al film, pronunciada a la sala de crisi on s’han de prendre decisions just després de l’atemptat de l’11-S: “Cheney era l’únic d’aquella habitació que més que una tragèdia estava veient una oportunitat”.