I tu per què vas decidir matar a Beirut?

Enviada especial a LocarnoEl títol del film francolibanès Green line (Línia verda) correspon a com es va batejar la frontera urbana que separava els dos Beiruts en guerra entre 1975 i 1990, una fila de carrers abandonats a causa dels enfrontaments on va acabar florint tota mena de fullatge. Elfida Fida Bizri va créixer al sector musulmà de la ciutat en ple conflicte bèl·lic i encara recorda el dia que, tot sortint de l'escola, un soldat va apuntar l'arma contra ella. Fida torna al seu país d'origen en aquest film de la mà de la directora Sylvie Ballyot per intentar trobar respostes a la pregunta que turmentava aquella nena petita al Beirut banyat en sang: per què tants homes estan disposats a matar.

Green line parteix d'un recurs habitual en la no-ficció des que el va instaurar Rithy Panh a La imatge perduda (2013): l'ús de ninots i maquetes per reconstruir un escenari de conflicte en un dispositiu que també permet estimular la discussió sobre la memòria històrica col·lectiva. En aquesta pel·lícula en concurs al Festival de Locarno, Ballyot i Fida utilitzen la maqueta per situar-nos en l'urbanisme de la guerra, però també per acompanyar els diferents testimonis que confronten, membres dels principals bàndols en conflicte, des d'un militant de Hezbollah que considera que la culpa de tot és d'Israel fins al peix gros de les milícies falangistes cristianes que ha demanat perdó pels seus actes atroços, passant per un membre de la facció socialista, entre d'altres. Algunes de les decisions que pren Ballyot com a documentalista, com l'ús aleatori d'imatges d'arxiu o el paper que hi juguen en un moment concret unes fotos, resulten qüestionables, però Green line destaca per la força que cobren uns testimonis a partir de la perspectiva amb què els interroga Fida. La protagonista no està tan interessada en els aspectes polítics o religiosos de la guerra com en aquesta qüestió de fons de què porta algú a matar altres éssers humans. I així aconsegueix uns relats sincers, personals i esgarrifosos que ens endinsen en l'experiència de la guerra del Líban d'una manera que ressona inevitablement en el panorama actual.

En un any en què no hi ha una clara favorita per al Lleopard d'Or, Green line podria ser una de les candidates al premi gros del festival. En aquesta recta final, també ha destacat Toxic, en què Saule Bliuvaite s'endinsa en els comportaments tòxics lligats a la pressió estètica i l'obsessió pel pes de la joventut contemporània a través d'una parella d'amigues d'un poble perdut de Lituània que veuen en la possibilitat d'ingressar en una escola de models l'única via d'escapament de la misèria que les envolta. Bliuvaite conjuga la sensibilitat de la Sofia Coppola de Les verges suïcides amb el realisme d'un cinema quinqui en femení que adopta la idiosincràsia dels marges de l'Europa postsoviètica en una proposta que, per altra banda, no cau en el miserabilisme habitual de tantes pel·lícules que retraten els paisatges assolats socialment i econòmica dels països de l'Europa oriental.

Hong Sangsoo i la cancel·lació

La competició del Festival de Locarno, el palmarès del qual s'anuncia aquest dissabte a primera hora de la tarda, l'ha tancada By the stream, la nova pel·lícula de Hong Sangsoo, que ja va guanyar al certamen suís el 2015 amb Abans sí, ara no. Les primeres impressions davant d'una nova obra del coreà no són mai del tot fiables, però By the stream sembla una de les seves propostes més accessibles, un film sense giragonses estructurals i amb un tema de moda, la cultura de la cancel·lació, com a argument de fons. La pel·lícula se situa en una universitat femenina en què una professora demana al seu oncle, un actor bandejat per la indústria per motius polítics, que tuteli una obra teatral després que n'hagin fet fora l'altre tutor per embolicar-se amb tres de les alumnes. Hong esbossa la presència de conflictes lligats a la cancel·lació, però no pretén dictar sentència sobre el tema. De fet, sembla molt més interessant en filmar la seva actriu habitual, Kim Minhee, com una artista tèxtil que s'inspira vora el riu per trobar motius per a les seves teles mentre interactua amb la bellesa natural de Seül a la tardor.